Invasió subtil

Les polítiques actuals dutes a terme per la Generalitat no són fruit d’una acció anticrisi sinó que formen part de la tàctica habitual per accentuar un estat neolliberal, una tàctica aliada a una estratègia molt planificada i duta a terme en diverses ocasions i llocs durant els darrers quaranta anys. No hi ha que llegir-los, per tant, com unes accions espontànies derivades de la situació de crisi i preses per un únic govern. A Nova York, l'any 75, ja van fer servir una tàctica molt similar, un exemple recollit a Breve historia del neoliberalismo, de Harvey, editat per Akal:

«Primero reclamaron que los impuestos municipales se dedicaran en primer lugar a pagar a los titulares de bonos y después que el resto se destinase a los servicios esenciales de la ciudad. Esta operación se saldó con la frustración de las aspiraciones de los fuertes sindicatos de los trabajadores municipales, con la imposición de medidas de congelación salarial y con recortes en el empleo público y en la provisión de servicios sociales (educación, sanidad pública, servicios de transporte), y con la imposición de tasas a los usuarios (por vez primera se introdujeron tasas de matriculación en el sistema de la universidad de CUNY) (…)

Com podem constatar, exactament el mateix procés vist durant aquests mesos de govern de Convergència, instigadora d’una operació clàssica i poc imaginativa de imposició ideològica neoliberal a la societat, operació que ha fracassat globalment. Però continuem:
«Esto equivalió a un golpe perpetrado por las instituciones financieras contra el gobierno democráticamente elegido de la ciudad de Nueva York, y no fue menos efectivo que el golpe militar que previamente se había producido en Chile (i que va servir per experimentar en un cas pràctic amb les teories monetaristes). En medio de una crisis fiscal, la riqueza era redistribuida hacia las clases altas. En opinión de Kevin, la crisis de Nueva York fue sintomática de “una emergente estrategia de deflación ligada a una redistribución regresiva de la renta, la riqueza y el poder.»

Salten a la vista les comparacions amb el que proven de fer ara mateix a Catalunya, és a dir, l’intent de restringir els serveis ciutadans per rebaixar el dèficit, en lloc de gravar les rentes més altes per redistribuir la riquesa, com seria lògic des d’un punt de vista de justícia social, guiant-se per una ideologia política neoliberal, presentada com de sentit comú i inevitable, al no existir alternatives segons els seus impulsors (o ho fa la Generalitat o el Governador central). Però no és així, las alternatives existeixen, solament que no afavoreixen a l’elit financera sinó a la resta de la població. En definitiva, un procés que tenia i té com a objectiu una redistribució de la riquesa, però no de les rentes altes cap a baix, com seria desitjable si es creu en la justícia social, sinó precisament a l’inrevés, un disbarat que ha destruït milers de milions de vides; i no exagerem: des de les poblacions dels països més pobres, fins a les classes baixes de les societats industrials, i cada cop més les mitges.

Increïble. I anirà així mentre traguem. Solucions? Ja ho deia Raimon: diguem no. Està arribant l'hora d’ajeure’s al terra i dir no. No a aquesta estafa a gran escala que fa més rics als rics i més pobres ja no solament als més pobres sinó també als que abans no ho eren. No a que ens prenguin el pèl, com de fet ja porten més de trenta anys fent. I no a la destrucció de la idea de comunitat. L’únic poder del que disposem és el de la força col·lectiva. Hem patit la revolució totalitària més subtil de la història i encara no en som prou conscients.
Ja va sent hora de despertar.