Espai primordial

Respecte als dos documentals, són més interessants que el We-win-vídeo. Si més no se n'obliden de la polèmica.
Sobre l'origen del llenguatge, crec que les dos claus que ens permeten comprendre aquest misteri són el ritual i les necessitats comunitàries. Això sí, crec que pels mitjans tradicionals del saber científic mai podrem resoldre la qüestió. Per investigar-ho, un s'ha de posar en la mentalitat d'aquelles persones, fer-se un amb elles, cosa que analistes cultes, sofisticats i plens de raó difícilment podran fer. Em sembla que qui més pot intuir sobre els inicis del llenguatge són els artistes, sobretot poetes i gent de la dansa, així com els xamans.
Una mostra del que la creació (no el creacionisme, eh?) ha fet sobre el mite d'Adam, realitzat pel video-artista Jym Davis.

Requiem for a dream

El primer en que penso quan veig les polèmiques evolucionistes-creacionistes és que a totes dos sectes els hi aniria bé una mica de l'esperit de Hamlet, de dubte davant del que un creu saber, no deixar-se emportat per tanta certesa. Sí, sí, a tant a uns com els altres, competidors en aquesta rivalitat que a Estats Units agafa un to esperpèntic, el de uns forofos futboleros en plena tertúlia apocalíptica. Això és evident al primer vídeo, on la propaganda evolucionista té claríssim que ha derrotat als malvats i fanàtics creacionistes (We win); suposo que ara mateix circula algun vídeo per la xarxa realitzat per creacionstes assegurant que la victòria és seva, presentant proves dignes de ciència-ficció per demostrar-ho. Amb tot, em reconec del tot incapaç de fer una recerca per buscar els pamflets creacionistes. La meva ja de per sí inestable salut mental se'n ressentiria. No sé si la millor manera de presentar una qüestió científica és fer-ho en aquests termes de portada del Marca.
El que sí demano per caritat cristiana, com diria l'insigne futbolero, és que si us plau deixin de fer servir la música de Requiem for a dream com a banda sonora de qualsevol producte audiovisual, sigui en anuncis per vendre dentrífics o gal·letes, sigui un reportatge sobre la corrupció política, sigui com sintonia d'un concurs o per anunciar el proper partit del Barça. L'etcètera és gairebé tan llarg com el dels que han utilitzat l'Adagio d'Albinoni. Sí, ja sabem que la música del Kronos quartet està molt bé, que puja el clima emocional, però per favor, per caritat cristiana que diria aquell, una mica de risc creatiu. Hi ha vida fora del convencional.

Unes lliçons de clics

Una nova descoberta per tornar a veure les meves limitacions: un idioma que mai aprendria a parlar. El seu nom és Xhosa, i utilitza diversos clicks-clics. El paio que dóna la lliçó té un domini de la boca i de la llengua que mai podré aconseguir, ho reconec.



Per aprendre aquest Xhosa es necessita impermeable. Sembla un idioma molt més divertit que els nostres indoeuropeus, la veritat.
Em recorda a Bobby Mcferrin cantant Don't worry be happy simulant amb la seva boca tots els instruments, o l'art del beatboxing, aquells hip-hoperos que imiten amb la boca una caixa de ritmes.

El mite de l'historicisme.

«Els nostres avantpassats ja s'angoixaven davant la mort, es preguntaven sobre ella i, per tant, sobre la vida. I aquestes preguntes i inquietuds comunes consolidaven els grups...» L'escrit anterior apareix en la exposició: Orígens, de la Fundació LaCaixa. Apareix en un context relacionat amb l'autoconsciència i referit als homes d'un període que podria anar d'uns 500.000 anys a 25.000 enrere.
Doncs bé, llegint l'anterior em pregunto, en quines fonts textuals es basa el narrador per afirmar-ho? A quants homes del passat ha estudiat i investigat per saber-ho? És aquest el mètode científic o té tant de científic com H.G. Welles amb la seva La màquina del temps? Ja fa temps que cada cop apareixen més notícies com les anteriors en els mitjans, presentant simples hipòtesis com si fossin veritats demostrades (si existeix la veritat absoluta és un altre debat). El que si hi ha com a mínim, al menys segons em van ensenyar a mí, és un mètode que es diu de prova-error i de basar-se en l'observació i les fonts, cosa absolutament impossible en aquest cas. Però clar, si diguessin el que de veritat saben (es dir, simples hipòtesis) no podrien vendre tan bé el producte cultural, amb la immediata reducció de la inversió pública i privada. Per tant, a oferir espectacle i veritats absolutes, que és el que demana la gent.
I l'anterior és un exemple més, n'hi ha altres, com la referida a la cara agònica d'un vell i com els supervivents la interioritzen. Això per no parlar de les cacofonies guturals, una barreja entre el pelut Chewaka i La nit dels morts vivents, que és com imaginem als homes del passat.

El pitjor, insisteixo, és que això se'ns presenti com la Veritat, així, en majúscula. Quan hi vaig anar una professora els explicava als alumnes com vivien i pensaven els nostres rebesavis del neanderthal, amb la seguretat de qui comparteix una recepta culinària. Sentint-la, em venia a la ment les catequesis o els sermons creacionistes.
P.D. Per cert, a la biblioteca tenim un llibre sobre la visió cientificista dels savis del XIX sobre la prehistòria en la seva faceta artística. Es titula Venus y Caín. Nacimiento y tribulaciones de la prehistoria en el siglo XIX. Si us voleu riure una estona us el recomano.

Comunicació post-mortem?

Al segle XIX es va posar de moda fotografiar l'ésser estimat un cop mort, com a darrera instantània per recordar-lo sempre. No he volgut afegir cap fotografia perquè moltes són inquietants; encara més: fan por. També d'altres transmeten una qualitat de calma ultraterrena. Ara bé, som nosaltres, els vius en el present, qui reaccionem amb aquestes emocions. Els morts solament compleixen el paper de mirall que reflexa les nostres esperances, neguits, interrogacions sense resposta relacionades amb l'eternitat.

Què és el més important, l’emissor o el receptor?

http://www.taringa.net/posts/info/854028/fotografia-post-mortem_costumbre-del-siglo-XIX.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Fotograf%C3%ADa_post_mortem

Afegeixo dos enllaços per a qui vulgui aprofundir en la qüestió -i

sí, també per a qui vulgui satisfer la seva morbositat amb les fotografies corresponents. Avís per a navegants: al wikipedia en anglès hi ha una que posa els pels de punta

Sí incorporo la imatge d'un quadre de Claude Monet, el pintor impressionista, amb un tema similar, el retrat funerari que va pintar de la seva dona morta. Resulta menys colpidor que les fotografies, però es tracta d'un exemple de la mateixa actitud. Monet estava tan obsessionat en el joc de llums sobre la carn que es va permetre estudiar-ho mentre vetllava a la seva dona.

Comunica o no comunica?

Un cas molt interessant és el dels monjos de clausura, per exemple els de la cartoixa, encara més si han fet vot de silenci. En aquest cas decideixen voluntàriament no comunicar-se amb altres éssers humans per fer-ho amb Déu.
Ara bé, encara que no desitgin emetre cap missatge, nosaltres sí rebem quelcom d'ells, al menys sota el meu punt de vista: a alguns la concentració dels monjos en Déu els transmet pau espiritual, serenitat; a altres, pel contrari, neguit i incomprensió: estan bojos aquests cartoixans?; els tercers senten una mica de curiositat morbosa. En qualsevol cas, els receptors rebem un missatge, provocador d'unes emocions, que l'emissor no projecta de forma conscient.




La pel·lícula El gran silenci ens mostra la vida quotidiana dels monjos de la cartoixa. Amb això, es produeix una paradoxa: el cinema, com tota forma d'art, tracta de comunicar, oi? Llavors: es pot fer art protagonitzat per algú que en aparença no vol comunicar?