El diable a la càmera (El diajo en los ojos, Jesús Ferrero)

El diablo en los ojos forma part d’aquell grup de pel·lícules o novel·les que reflexionen sobre el poder de la càmera, com El video de Benny o Arrebato. Comparteix amb el film alemany el protagonista adolescent que comença a gravar el seu voltant amb una càmera de vídeo nova. Leo com Benny, atrapa el que succeeix al seu voltant, tot i que els separa la condició homicida del personatge cinematogràfic, Benny, fred testimoni amb arrencades de violència tan absurda com perversa.

Leo aconsegueix un nou registre del real, que pren volum, dimensió, textura, que exigeix ser enquadrat, també controlar la duració i el ritme, permet revisar les situacions, comprendre millor així les converses, repetir-les a voluntat fins a descobrir què s’amaga en elles. El tercer ull mecànic li permet endinsar-se en un nivell de realitat nou i més profund, gràcies al súper-poder de l’ull mecànic accedeix als secrets que oculten familiars i amics: l’amant del pare, per exemple. El noi es converteix en un espia dels altres, els hi roba la seva intimitat sense que se n’adonin.

El que enregistra és la dissolució de les famílies, unes famílies que ja han trencat amb la tradició i on l’element sexual supera els límits del matrimoni. Els personatges naufraguen sense que l’ull de la càmera aparti la mirada púdicament; els atrapa en la progressió cap al no-res impulsats per la pulsió escòpica i taxonomista de mirar, ordenar i guardar. Els moments perden consistència malgrat quedar atrapats al cel·luloide.

El noi converteix la seva família amb comparses d’una pel·lícula construïda sobre fragments de la seva existència, molts d’ells escenes íntimes amb revelacions que el noi va descobrint gràcies a la càmera. Com a Arrebato es produeix un acte de vampirisme de la càmera. Queden els fantasmes sobre la pel·lícula, mentre que els models reals van morint per estrambòtiques circumstàncies. Home del seu temps, Leo es pren tranquil·lament les morts; allò veritablement valuós és continuar l’enregistrament.

El seu objectiu és gravar-lo tot, donar-li d’aquesta forma la rúbrica a la quotidianitat, fer-la hiper-real gràcies al dispositiu. Encara que això té punts dèbils. «Pero no podia filmarlo todo. La gente no estaba preparada. La gente nunca soportaba demasiada claridad» (p. 145), Idea que obsedeix al noi, en el seu viatge cap a la demència.

Ferrero desenvolupa a la trama les seves temences sobre els mètodes de gravació, el final de l’era analògica, encara que la novel·la pateix de certa superficialitat; crec que és pitjor que altres novel·les de Ferrero com El secreto de los dioses.

El novel·lista alquimista (El Ángel de la Ventana de Occidente, Gustav Meyrink)

Entre els escriptors que van desenvolupar part de la seva carrera a la creativa Praga de principis de segle no trobem només a Kafka. Un dels més singulars, que fins i tot va ser comparat reiteradament amb el mestre metamòrfic, va ser Gustav Meyrink. Tots dos escriptors compartien una mirada allunyada de la cosmovisió liberal de la modernitat, malgrat que amb matisos que els separen profundament: més metafòric cap a la condició humana Kafka, més explícitament esotèric Meyrink.

Una de les novel·les més importants d’aquest últim és El àngel de la Ventana de Occidente, editat per Valdemar, un dels textos de ficció més estretament vinculat a l’alquimia; de fet, l’obra està plena de símbols alquímics i és una fabulació que amaga el procés en forma d’història.

El àngel de la Ventana de Occidente combina un narrador que hereta documents del mag alquimista del renaixement isabelí, John Dee, i el relat en aquests documents del mag. Uneix, doncs, dues línies temporals, la del present del narrador, en que investiga documents sobre John Dee, i la d’allò relatat per John Dee, els perills que l’amenacen en l’Europa del segle XVI, relacionant-se amb els monarques tan peculiars com Elizabeth d’Anglaterra (va arribar a ser un dels seus consellers de confiança), el rei alquimista Rodolf II d’Habsburg, caçadors de bruixes encenent fogueres pels territoris de la cristiandat o éssers sobrenaturals invocats durant les investigacions alquímiques.

John Dee va actuar fins i tot com l’home de confiança en qüestions nigromàntiques de la reina Elizabeth, mentre les autoritats eclesiàstiques d’aquella Anglaterra religiosament tan convulsa, en la que lluitaven pel poder catòlics, anglicans, luterans i calvinistes pressionaven a la reina.

Els estudis hermètics porten a Dee a adonar-se de que, més enllà de les contingències del cos, la seva quintaessència espiritual és immortal, similar a una larva d’insecte que deixa la forma antiga per prendre una de nova. Dee i el seu descendents segles després aprenen com funciona la reencarnació. Meyrink, a més d’un dels grans clàssics del fantàstic, ho és d’una manera i amb uns temes de l’escola hermètica, en la línia finisecular de simbolistes i decadentistes. El material oscil·la entre el deliri i el símbol, una barreja en la qual pocs autors es poden comparar a Meyrink.

Una tumba para Boris Davidovich, Danilo Kis

A Una tumba para Boris Davidovich, de Danilo Kis conflueixen uns tipus humans marginals com els de Roth o Brecht, tancats i torturats en gulags, com els de Solzhenitsyn o Dovlatov, els pobladors dels shtetls de l’Europa oriental com en Isaac Bashevis Singer. Kis reuneix en les seves obres el millor d’una tradició literària i social que, malauradament, temem hagi desaparegut, empesa per ideologies i per persones de voluntat maximalista, totalitària.

La novel·la està conformada per uns pocs relats amb els personatges típics de l’Europa centreuropea i de l’Europa oriental de les primeres dècades del segle XX, sobretot activistes de la revolució soviètica que van rebre com a recompensa pel seu sacrifici durant dècades la presó, les rates, les tortures. Tenen, a  més de l’interès narratiu, un d’històric.

Kis acosta un tipus d’humanitat molt específica, narra unes anècdotes plenes de violència, transmet al mateix temps una manca de creença en les ideologies totalitàries; en canvi els textos estan plens d’una compassió no sentimental (o no gaire). Les anècdotes van teixint els sudaris dels personatges poc a poc. Els textos ensenyen com pot ser la quotidianitat en un entorn en que es tortura a milions de persones, els anys en que la força centrípeta de la revolució va devorar els seus propis fills, fent gala d’una lògica del absurd màxim.

Amb gran finesa estilística, de manera impressionista, amb poques i breus pinzellades (capítols curtíssims) mostra la descomposició europea, les traïcions, les tortures, les morts. La humanitat de l’Europa d’aquella època va convertir el continent en un il·limitat camp de batalla i els seus tipus humans desfilen per les planes de la novel·la, en una veritable dansa de la mort. Polònia, Rússia, Irlanda, l’Espanya republicana (i la Catalunya anarquista) són els escenaris d’aniquilacions sense fi.

Submergits en una realitat destructiva, que com Medea mata als seus fills, amb una guerra mundial que s’endevina com única conclusió als discursos i accions polítiques d’odi pur, s’endevina la destrucció més o menys severa; aquest va ser el destí d’Europa als anys trenta i quaranta, esplèndidament retratat per Kis, en un dels seus treballs més elogiats.

El seu estil s’acosta molt al de Sebald, compartint a més perspectiva; o potser seria més apropiat dir que Sebald s’assembla a ell. Malgrat de la malenconia d’ambdues mirades, la de Kis resulta una mica més irònica. 

El viatge a la llavor de Don DeLillo (Submón, 3/3)

Per elecció de DeLillo els personatges no apareixen descrits en cap moment, sinó que se’ls mostra en acció, cosa que no hauria de suposar en principi cap problema, però que fa que, almenys en el meu cas, costi saber qui és qui, en una trama que s’estén per més de nou-centes planes i quaranta anys, amb cada capítol ambientat en anys i èpoques diferents.

Els dos personatges principals són Nick i Matt Shay, els nens que reben la pilota del home run mític, després d’un trànsit per diverses mans. D’una forma involuntària Nick mata a una persona, raó per la qual passa un temps en un reformatori. En els seus anys adult dirigeix un negoci de gestió de residus. L’altre personatge principal és el germà menor de Nick, Matty, gran talent als escacs en la seva infantesa, soldat al Vietnam, un dels tècnics que ajuda a dissenyar les bombes atòmiques (motiu constant a Submón), el que permet algunes de les planes més interessants, ambientades en les instal·lacions subterrànies secretes on s’ideaven i fabricaven. Matt es qüestiona per la moralitat del que fa fent carrera a la indústria de l’armament nuclear, de manera que hi renuncia.

Crec que amb la manca d’ancoratges descriptius per situar fàcilment, DeLillo pretenia evitar caure en les formes de la narrativa del dinou, tan pautada, amb les seves descripcions inicials com a posada en antecedents; en el cas d’una novel·la certament complexa, l’elisió d’aquest material provoca una pèrdua de claredat expositiva, en una lectura que demana més atenció, un efecte que DeLillo probablement buscava amb tota la intenció.

A més a més, la disposició temporal de la novel·la, en bona mesura a la inversa de l’experiència normal, subverteix l’ordre cronològic, de manera que es llegeix abans sobre les conseqüències que sobre les causes, o la maduresa dels personatges abans que la joventut, com al Viaje a la semilla de Carpentier, cosa que contribueix a complicar la lectura.

Crec que la novel·la pren molta més volada quan descriu fets culturals de la història dels Estats Units, com quan imita els espectacles de Lenny Bruce en algun dels seus monòlegs delirants o les relacions socials de J. Edgar Hoover (amb secretari inclòs), que quan ha de fer evolucionar els personatges, degut a les dificultats per identificar-los, sobretot a les primeres dues-centes o tres-centes planes.

El recurs de mostrar primer les conseqüències fa que es vegi primer l’edat adulta d’uns personatges principals integrats a la societat de consum, unes vides banals, pròpies de la classe acomodada als Estats Units dels noranta i vuitanta, no les seves aventures plenes de nervi als cinquanta i seixanta. Great expectations, consumides en una societat que va conèixer la buidor de la victòria. 

Una pilota de beisbol colpejada amb força digne d'una bomba atòmica (Submón, Don DeLillo, 2/3)

Un noi negre que s’ha colat a l’estadi dels Giants s’avança a tota la resta i aconsegueix la pilota d’un home run llegendari, el que ha donat la victòria als New York Giants. El més ràpid és el rei, a la vida guanya el que està a l’aguait i aprofita l’avinentesa, el pistoler que desenfunda abans sobreviu. El mite dels Estats Units elogia la velocitat com en cap altre terra. Som l’any 1951: bolets descomunals fets de foc atòmic es dibuixen a l’aire dels Estats Units, però ara també al de Rússia; just a la mateixa hora del partit, Rússia experimenta amb la seva primera bomba atòmica: els Estats Units volen guanyar la carrera, com no. D’una manera estranya, pels vincles establerts amb la Guerra Freda, tots dos actes estan relacionats, o així fa que es relacionin Don DeLillo, un altre dels escriptors de la conspiranoia, com el mestre Pynchon.

En diversos punts de la narració es suggereix una unió entre els dos fets, una sincronia junguiana entre un home run decisiu i la primera prova atòmica de la U.R.S.S., que enceta una nova dimensió en la lluita entre les dues superpotències:

-Y afirma usted que la gente tenía una intuición especial sobre aquel día en particular.-Es como si lo supieran de antemano. Percibían que había una conexión entre aquel partido y algún suceso estremecedor que pudiera tener lugar al otro extremo del mundo.

Els mateixos Estats Units dels partits de beisbol, país en el que aflorava una gran riquesa de noves formes culturals, estava alhora immers en una guerra encoberta i diferida, en la que les peces en combat eren amb freqüència estrangeres o a l’estranger (Berlín, Corea), en les que la potència de l’armament va assolir un grau de destrucció digne del déu de l’Antic Testament.
Aquests dos elements (pilota de beisbol llançada pel pitcher i colpejada pel batejador i bomba atòmica feta esclatar per l’enemic) són els principals però no els únics amb una dimensió simbòlica, ja que la novel·la juga amb uns quants d’ells –les construccions subterrànies, la brossa.
Existeix un vídeo que recull aquell famós home run:

Les insòlites sincronies (Submón, Don DeLillo, 1/3)

Submón és un relat coral que intenta retratar l’esperit dels Estats Units de la seva edat d’or, als anys cinquanta, i també l’inici de la seva decadència, als anys setanta. En aquest sentit, no estranyen els elogis que va dedicar a la novel·la Salman Rushdie, ja que ell va fer en certa mesura una cosa similar, no als Versos satànics sinó  a Fills de mitjanit, una de les grans novel·les de les darreres dècades. Tots dos escriptors al·legoritcen la història del país en situacions i personatges, aspiren a retratar un país i una cultura mitjançant uns personatges i episodis significatius., però les semblances entre ambdós conclouen aquí, ja que Rushdie ho va fer des del seu barroquisme carregat d’horror vacui, mentre que Delillo ho va fer des d’una sensibilitat artística molt diferent més precisa i seca, amb un registre realista, centrada en el desenvolupament psicològic. 

Existeix una versió en català a Edicions 62 esgotada, o gairebé.

La casa de les set teulades (Nathaniel Hawthorne)

A La casa de les set teulades, Nathan Hawthorne, una casa inevitablement d’estil gòtic americà és escenari sinistre d’una lluita entre nissagues. En plena caça de bruixes, amb el judici de Salem com màxim exponent, Maule es acusat i condemnat per fetiller. L’acusador Pyncheon es farà amb les seves possessions, molts sospiten que, de fet, el judici ha sigut una excusa per apoderar-se’n. Entre les diverses claus simbòliques que pot contenir una casa (la personalitat) una de les més importants és la personificació d'un estat col·lectiu. La casa de les set teulades com metàfora de cert esperit genuïnament nord-americana. 

D’aquest relat de Hawthorne parteixen moltes de les narracions nord-americanes des de la seva publicació. Per exemple, Gótico carpintero dialoga amb aquest clàssic. En un altre registre, també té el seu pes en la llarga tradició de les històries sobre una casa embruixada.

Existeix una bona edició en català, publicada per Edicions de 1984.