Festa grossa entre pidolaires

Kaurismaki és un cineasta amb una sensibilitat especial: la gestualitat dels seus personatges l’apropa tot sovint al cinema mut, la singular fredor llunàtica recorda a Melville o al Bresson d’El diner, mostra un sentit innat per l’escenari suburbial i pel geometrisme subjacent digne d’Antonioni -bé, per a qualsevol tipus d'escenari-, a més d’una extravagància molt propera a Lynch.

Però a més del seu talent formal i narratiu, Kaurismaki sap organitzar les festes més estranyes del cinema, i sense necessitat d’escarafalls ni de mascarades estrafolàries, com faria un director amb menys capacitat i inventiva que ell. A l’Home sense passat en prepara una entre pidolaires, membres de l’exèrcit de salvació i guàrdies de seguretat, allunyat del glamour de les estrelles, dels maniquís, o dels rebels sense cause, i degut a això mateix molt més autèntica, amb tota la tropa de perdedors ben humans gaudint amb una música que seria una tonada borda semblant a un surf-rock finès, si tal cosa és possible.

Festes com aquesta on s’uneixen l’exèrcit de salvació i els captaires són i seran cada cop més multitudinàries en un món dissenyat pels tecnòcrates i el seu fonamentalisme de mercat –que, recordem-ho, anava a acabar amb les crisis cícliques. Amb un mestre de cerimònies com en Aki Kaurismäki i uns companys de celebració com l’únic exèrcit que val la pena i els pidolaires que ja som, o sinó serem, la festa promet ser grossa. Una festa tan grossa com ho serà tot el 2012. Darrer any del tardocapitalisme? Com resulti finalment que els vidents maya tenien raó...
Sigui com sigui, aquesta nit farem xerinola entre perdedors kaurismakians.