De reconeixements i medalles

Durant els darrers dies hem comprès (que és quan s’entén passant la matèria a entendre pel sedàs de l’experiència) un dels episodis de l’Andrei Rublev tarkovskià: el silenci del pintor degut a contemplar la barbàrie ben activa amb el derrocament violent del vell rei destronat per la traïció del seu germà, capaç d’aliar-se amb els enemics del poble rus, els tàrtars, i permetre el seu pillatge amb les riqueses del país, tot per obtenir la corona (a partir del cinqué minut).



Doncs bé, comprenc aquest silenci de qui ha de pair l’obligada contemplació de les malifetes dels salvatges i, encara més, de la creació d’un discurs ignominiós des del poder que ficciona la realitat, convertint l’experiència (que hauria de considerar-se el més sagrat, doncs és allò més íntim i personal que posseïm), en una farsa elaborada per mantenir la posició. Així, una ordre, que es pot justificar per haver sigut donada en ple estat nerviossisme, excusa que hauria servit per rebaixar la culpa, ha passat a ser un exercici de negació de la pròpia responsabilitat i funcions, amb l'agreujant de la mentida oficial creada a fi i efecte de cortina de fum.
Així, mitjançant la seva ordre, la rectora va castigar físicament a la comunitat universitària present a l’acte, una comunitat que mostrava pacíficament la seva discrepància amb les polítiques emprades, i l’ha castigat a posteriori difonent una versió oficial, un discurs per nodrir el pensament únic, que ha deixat als agredits sense la deguda protecció de les seves autoritats. Tot per mantenir l’espai de respecte i de tolerància. El diàleg sostingut per les porres: una nova meravella obra del tardocapitalisme.
Han venut la notícia, han fixat el discurs oficial, com una inevitable intervenció dels antiavalots per frenar a uns agitadors perillosíssims. Però els que van ser-hi van assistir a una cosa ben diferent: una batussa indiscriminada perpetrada per un exèrcit preparat contra quatre arreplegats, quelcom semblant a una rememoració de les pallisses propinades per vàries falanges romanes als poblats indigetes. Beneficis de la possibilitat de fabricar el discurs públic, amb la necessària col•laboració de periodistes de cambra en el paper de corifeus.
El pitjor d’aquesta estratègia és que la rectora ha deixat abandonats a tots aquells que van ser agredits en qualsevol de les seves accepcions, i que tampoc ha premiat com mereixen a unes quantes persones que van arriscar-se per protegir als altres, és a dir, van fer el que un membre conscient d’una comunitat hauria de fer, encara més en cas de ser l’autoritat a càrrec –com la conserge Julieta, que va complir amb un paper que hauria d’haver-li pertocat representar a la rectora o al degà; cap autoritat li ha valorat la seva valentia. Insistim: cap de les autoritats va comportar-se, ja no amb la dignitat deguda, sinó amb la responsabilitat que comporta el seu càrrec. La rectora tindria que tenir-ho present.
Així som: preferim idolatrar a gent que sap donar quatre puntades de peu a una pilota, o casos similars de grans beneficiaris de la comunitat. A ells els hi donem les medalles otorgades pel patriciat o els recompensem com a catalans de l’any.
Aquests membres de la comunitat universitària que van exposar-se als cops dels antiavalots per protegir a innocents que anaven a ser colpejats mereixien un reconeixement de la resta de la Universitat de Girona i no aquest oblit intencionat com a tota recompensa. Però, per desgràcia, així s’escriu el discurs del poder, vanes ficcions que s’esvaeixen en quan desapareix el bàrbar de torn.
Sort que ens queda Andrei Rublev (minut 85 de l'enllaç penjat), l’art d’icones medieval (amb excepcionals i valents professors a la UdG), i en Tarkovski per reflexionar sobre la condició humana i la seva dimensió històrica.