Realisme(s)

Fins el proper 10 de juliol es pot trobar a una de les sales de exposicions temporals del Mnac Realisme(s), on es pretén mostrar l’influx de Courbet en artistes catalans de les darreres dècades del XIX. Aquesta empremta permet gaudir a Barcelona d’obres cabdals de Gustave Courbet.
L’exposició té com a fil conductor els retrats dels diversos artistes, mostrant els antecessors dels realistes en el barroc (especialment Rembrandt i Velázquez, però també Murillo o un Ribera amb un Martiri de Sant Bartomeu, en el qual el sant interpel•la dramàticament a l’espectador amb la mirada) fins als retratistes de mitjans el XIX. La mostra permet constatar com els aires realistes francesos van impregnar la pintura catalana. Llàstima que els comissaris (o el pressupost) no hagin acabat la feina amb algun exemple de Manet. Amb tot, poder contemplar les obres de grans mestres com els citats sempre val la pena.

L'ham de Realisme(s) per portar públic al Mnac rau sense cap dubte en Courbet. L'exposició posa en evidència de nou que s’ha de lluitar contra les visions tòpiques en la història de l’art. Courbet (i de fet el Realisme), és més aviat una manera d’entendre el Romanticisme abans que una ruptura amb aquest, tal i com se’l presenta en la historiografia de l’art, almenys fins als cinquanta.
Així doncs, lluny de ser antagònics, com presentava interessadament la crítica de l’època per publicitar el nou moviment i artistes, i en certa mesura va repetir durant dècades la historiografia oficial, el Realisme comparteix molts més trets en comú que diferències amb el Romanticisme; per això se’ls pot considerar dos variants d’una sensibilitat molt propera, quan no idèntica, la que privilegia el subjecte i la seva vida íntima, en una fet paisatge, en l’altre fet gest i expressió del cos.
Però en tots dos es revela l’explosió de subjectivisme del XVIII i les noves coordenades d’ésser proposades per Kant. L’atenció segueix fixa en el subjecte i els seus estats d’ànim més que no pas en el col•lectiu i les seves estructures; fins i tot els retrats de grup de Courbet no deixen de ser una prolongació dels retrats costumistes del XVIII, no una crítica raonada i completa a l’estructura social, tal i com sí farà el Naturalisme. Aquest, creiem, serà el punt de fractura entre el Realisme i el Naturalisme, essència del canvi de sensibilitat entre principis del XIX i finals del XIX. En tot cas, els períodes en que es divideix la història de l’art són en bona mesura una convenció cultural, o com a mínim una simplificació grollera.

Els diversos autoretrats de Courbet, en que cristal•litzen estats d’ànim, conformen una de les parts fonamentals de Realisme(s), amb exemples com L’home angoixat, obra que vista al natural encara colpeix més, cosa que de fet passa amb tota pintura, però que en aquest cas s’intensifica –probablement també tingui a veure una restauració massa efectista de l’obra. Observant per primer cop al natural les obres de Courbet exposades he pogut veure el seu gust pels tons verds i unes imatges ombrívoles no tan allunyades de Delacroix, impressió que encara no havia tingut veient les reproduccions als llibres.
Amb tot, a Realisme(s) també s’hi presenten teles de Courbet que no són autoretrats, com El son (amb una tècnica que privilegia l'efecte sensual molt diferent a les altres obres), o un Retrat d’Alphonse Promeyet, pintura no tan coneguda de l’artista però de gran qualitat.
Però l’objectiu de l’exposició és «resseguir la seva empremta [de Courbet] al nostre país», amb exemples de Casas, amb un Autorretrat juvenil (1883) ple de força o especialment Alsina, un d’aquells autors sensuals de línia clara i traç preciosista que tant agraden normalment al públic.

De fet, tècnicament no tenen gaire a veure el mestre francès i el deixeble catalana (com tampoc Carolus-Duran i els altres realistes del país): en Courbet destaquen les onades d’energia ombrívola mentre que en Alsina brilla la precisió del detall. El que uneix als realistes catalans amb el mestre català és més el gust per tractar temes similars que els trets estilístiques, el que es pot copsar gràcies a que els comissaris han optat amb bon criteri per situar obres de tema similar d’en Courbet i d’en Alsina l’una al costat de l’altre.
L’exposició també permet comprovar com Millet és d’aquells pintors que prefereix la distància per a contemplar (i admirar) l’obra; o el treball sensual i preciosista de Fortuny, un paradoxal preciosista que renuncia al detall, amb una obra present a l’exposició de contingut eròtic.
Precisament aquesta part més eròtica dóna peu a un dels punts febles de Realisme(s). Sembla que si es parla de Courbet s’ha de citar L’origen del món, però no fa falta, i els comissaris de l’exposició han creat tot un itinerari progressiu per a poder incloure imatges de la pintura clandestina, sense que vingui massa a tomb, sobretot tenint present que no s’exposa l’original. I la mateixa crítica es pot fer a exposar alguns Tàpies: feien falta?

Per concloure, una recomanació: tant interessant és Realisme(s) com l’accés als treballs preparatoris de Torres-García en una altre de les sales de Mnac, que composen una mena de jeroglífics moderns. Torres-García va ser un dels artistes catalans del XX que més van variar estilísticament, el que ja és rellevant tractant-se del segle més canviant de la història de l’art.

Trichet superstar

El gran actor Jean Claude Trichet ens ha abandonat. Ha terminat el període de la seva presidència del Banc Central Europeu. Quins eren els antecedents de Trichet per al càrrec? Quan era directiu del Credit Lyonnais el van investigar per estafa; el govern francès va fer pressió perquè la judicatura netegés el seu expedient i pogués ser màxim dirigent del Banc Central Europeu. Aquest és el nostre home.
Com homenatge a aquest prohom que a guiat els pobles europeus cap a la riquesa econòmica en que vivim, mostrarem un recull de les seves fotografies amb les quals ara cerca fortuna al cinema. A veure si en Von Trier o Isabel Coixet el contracten i ens estalviem així que segueixi treballant al sector econòmic.
Una de dos: o aquest home pateix un narcisisme descomunal o bé gaudeix d’un talent interpretatiu del tipus pantomímic, en el llinatge de Jack Nicholson, Jim Carrey i sobretot Louis de Funes. Clar que probablement les dos siguin respostes correctes, i és que sense unes dots d’interpretació majúscules no s’entén que tants països hagin seguit fil per randa les seves infames directrius econòmiques, la indignitat i l’egoisme fet doctrina.
Però anem a comprovar quina classe de patrici ha governat realment Europa. Amb tots vosaltres, Jean Claude Trichet:

Jo, Trichet I:

Seguiu al líder, que us portaré a la terra promesa:

Economia mundial? Quaranta graus i pujant:

La veu del poble? Parlin més fort que no els sento:

Sortir de la crisi amb les nostres mesures?

Construirem cases de mig metro quadrat:

L'estadista llegeix a Foucault a la intimitat:

El saben aquell que diu...:

Un gosflauta!:

Un antisistema!:

Classe mitjana: tu ets la culpable!:

Homenatge al Scorsese de Casino per a veure si el contracte:

Trichet & Solbes: amigos para siempre:

Me va, me va, me va, me va...:

Ground control to major Tom:

Ara sí que veig el final de la crisi:

Ara toca el govern dels millors:

El gran líder porta el seu ramat a bon port:

Voleu justícia social? Indignes!:

We are the robots:

Ens queda poc temps per gaudir d’aquest èmul de Louis de Funes. Però tranquils, Jean Claude Trichet se’n va, però això no vol dir que una institució tan sinistre com el Banc Europeu desaparegui. Desgraciadament el Louis de Funes de les finances ja té un substitut: el Mr. Bean italià, Mario Draghi. L'hereu:

Qui és aquest Draghi? Doncs un altre cop demanem tranquil·litat. Tot continua lligat i ben lligat: Claudio Draghi és un més dels homes de Goldman Sachs, en concret el seu home a Europa. Ja ni tan sols es prenen la molèstia de tapar-ho una mica. La Família és la Família, que diria Vito Corleone. Ara anem a extorsionar a uns quants països més (a protegir-los, volem dir) per tal de que segueixin amb aquestes magnífiques polítiques econòmiques de l’escola de Chicago que ens estan portant a tots a la ruïna.
Tant de bo tots dos s’haguessin dedicat a la interpretació i no a la sinistre direcció del Banc Central Europeu.

Solstici amb W.B. Yeats.

La festa per excel·lència del paganisme, la religió del pagès, del bosc, i dels éssers subtils que l’habiten, bé mereixen unes hores d’immersió en els seus misteris, guiats per la perfecció descriptiva del poeta irlandès per antonomàsia, amb una sèrie de contes i una novel·la curta recollits a La rosa secreta i Leyendas de Hanrahan el rojo, recopilació publicada per Valdemar.

Yeats teixeix un món on la imaginació presenta un paper fonamental. Els contes de Yeats, com els seus poemes, estan il·luminats per un singular resplendor que prové de molt lluny, del temps de les velles rondalles plenes d’éssers feerics, amb un esperit que gràcies al poeta torna al lloc del que mai hauria d’haver sortit: les oïdes del poble.
I és que, a més de bards, de proscrits, de druides, de monjos, d’un substrat propi de les cultures celtes, el lector trobarà tota una sèrie de personatges no físics, els éssers feerics, els sidhe, fades i genis que enriqueixen una mirada ja de por sí molt rica, la pròpia de les cultures ancestrals que encara no han perdut el vincle amb la natura.

L’element fantàstic dels éssers sobrenaturals crea una atmosfera densa, enigmàtica i màgica (si no són la mateixa cosa), amb certa tendència a la malenconia, uns contes descrits amb un talent literari enorme, digne d’un dels grans poetes de principis del segle XX, un dels hereus del simbolisme del qual el pintor Moreau va ser precursor, bard amb un gust per la descripció exuberant i preciosista.

En definitiva, uns contes que expliquen a quin món i per què s’origina la festa pagana de Sant Joan, celebració del solstici d’estiu, abans que els poders fàctics de l’època, la cúria romana amb una reencarnació prèvia de Rouco Varela, arrasés amb tot. Hi ha coses que no canvien, o ressonàncies de la història.

Cultura, posa't guapa

Ja es pot accedir als pressupostos de la Generalitat que es tenien que aprovar el passat dia 15, el dia de la kale borroka / kali barroca. No crec que sigui la funció d’aquesta Habitació Vermella twinpeakseana analitzar les moltes qüestions plantejades, ja que per això ja existeixen altres fonts amb més solvència.
Ara bé, si que hi ha dos aspectes que s’adiuen més a aquesta Habitació Vermella virtual, un per que és tan cridaner que s’ha d’exigir una explicació al Govern –que segurament existeix, en tot cas, en una crisis col·lectiva com la que vivim les decisions preses per aquest pressupost s’han de justificar– i un altre referit a la partida de cultura, eix bàsic d’aquest blog.
Un resum:
https://docs.google.com/viewer?a=v&pid=explorer&chrome=true&srcid=0B8I-AW1uV22CNTg2NWJkYzMtMDlhZi00MDNjLWJhNzctNGE3ZGNiNTg4OTcw&hl=en_US&pli=1
I el projecte de pressupost sencer:
www15.gencat.cat/ecofin_wpres11/03_projecte.htm
Així doncs, en primer lloc, ens preguntem com pot ser que en un pressupost com el presentat una de les dos úniques conselleries que augmenta la partida (i en una quantitat ben generosa) sigui la de Presidència, tot just quan s’acaba de publicar oficialment que el president Mas ha pujat el sou a gent de la seva confiança (http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2011/05/els_endollats_de_mas_cobren_mes_22599.php.) Això o es justifica amb bones raons o és una vergonya que exigeix un nou pressupost. I com pot ser que l’oposició no en parli? S’ha d’explicar.
En segon lloc, el tema del funeral de la cultura pública. Després d’una retallada com aquesta, bomba atòmica llançada a una terra ja calcinada, com pot continuar el senyor Mascarell com conseller? El pressupost de cultura ja era vergonyós (sempre ho ha sigut a Catalunya, amb qualsevol dels partits al poder), demostrant el que valoren i saben de cultura els ignorants poders fàctics, però es que ara passa a ser Oliver Twist patint tortures a un orfenat del segle XIX, convertida en la conselleria amb el pressupost més baix, acompanyada per agricultura en les penes dels orfes del sistema, cosa que no deixa de ser simbòlica: els dos elements fonamentals de la vida entesos a la manera clàssica humanista arraconats, sense aliment pel cos, sense aliment per a la ment, i qui ens alimentarà l’esperit? Potser pretenen que ho faci el Barça. Ojo el dato, que diria aquell: el pressupost de cultura de tot un país passa a ser inferior que el d’un club de futbol. Algú segueix dubtant de que ens hem tornat definitivament bojos com a país i com a societat? O potser boixos.
Com pretenen aquests brètols que no s’enfonsi el sistema? Cultura pateix una retallada del 56 %, passant a gestionar un pressupost que és gairebé la meitat de l'«essencial» conselleria de Presidència. I desitgem que la nostra lectura hagi sigut massa ràpida, amb errors o la informació rebuda sigui errònia. Agrairem de tot cor les correccions.
Ara bé, si és la veritat... queda una mica de dignitat al Departament de Cultura? Com és que aquest pressupost no es debat a la televisió pública catalana? Què diantre està fent el senyor Mascarell, aquell senyor de maneres exquisides però resultats més aviat nuls, cap visible de la conselleria de Cultura mani qui mani a la Generalitat?


Com sobreviurà la gent del teatre, de la dansa, de les arts plàstiques, la gent que organitza festivals (enllaç a un altre festival mort: http://hiperboreana.blogspot.com/2011/06/iv-festival-surpas-funeral-party-30-de.html), persones tant ingènues que pretenen que la ciutadania es formi... que la ciutadania raoni! Però no, sembla que el model en oferta al supermercat és un altre: tindrem que alimentar-nos culturalment amb Barça, Barça i Barça (ja ni tan sols futbol)? Madrid i Barça. Aquesta és la proposta?
Sembla que ja hem trobat un paper en l’obra pel senyor Mascarell: la de funcionari de la funerària que maquilla al cadàver per a vetllar-lo. Cultura, posa't guapa. Per això van lluitar Joan Maragall, Pompeu Fabra, Josep Carner, Carles Riba, Sagarra, Joan Sales, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Montserrat Roig i tants d’altres, citant noms de línies ideològiques diferents? Per això l'IEC i tota la resta d'institucions culturals?
Quin panorama! I quina manca d’idees que tenen!

Kali barroca

Kali, una de les deesses hindús, una de les esposes de Shiva, té una funció destructiva que es simbolitza iconogràficament en els seus atributs, un collar amb el cap de les persones a las que ha matat. Sense ser la pròpia mort, sí que participa activament en el procés destructiu, inevitable si es vol crear de nou, guerrera que acaba amb allò vell o inferior per tal de que creixi el nou o superior. Aquesta setmana hem descobert il·lustrats pel president Mas que ara mateix és practica la kale borroka als carrers catalans, instigat per uns pinxos englobats per les sigles 15M, malgrat que el moviment es declari explícitament com pacífic. Raons exposades pel president? Les reprovables accions d’un grup d’exaltats. Un vell truc retòric que consisteix en desprestigiar al contrincant convertint als seus elements més extrems en representatius del conjunt. I això que la classe política es queixa quan es generalitza dient que tots els polítics són corruptes. Vaja, com si ara per parlar de Convergència i Unió parléssim d’en Fèlix Millet.
Ara bé, com som ingenus i ens agrada pensar bé de la gent, hem començat a plantejar la qüestió des d’una altra perspectiva: i si el president Mas es referia a una altra cosa? I si no l’hem entès bé. Acostuma a passar amb els genis que innoven. I ens ha arribat la solució gràcies a la connexió ioga d’aquest blog: el president no va dir kale borroka, va dir kali barroca, però els cursets que li donen els seus assessors (just aquells a qui acaba de pujar els sous) li permeten pronunciar el català amb estil Esade-Convergència, és a dir, una entonació excel·lent pròpia del millor entre els millors, però no adequat pel vell sànscrit (o el modern hindi). Al cap i a la fi, no deixa de ser l’idioma d’un hippy bonista i perroflauta com en Gandhi.
Així, fem aquesta declaració solemne des de la Guarida Blanca de Twin Peaks per afirmar que el president Mas no volia criminalitzar a un percentatge significatiu de la població catalana acusant-los de fer kale borroka, no. Volia dir que havia vist la Kali barroca de Madurai, la mateixa situada sobre aquestes línies. Fi a la nostra declaració solemne.

Om shanti.

Fil musical per a una operació fracàs

El fil musical de l’Operació fracàs comença amb un enllaç més festiu, Loser de Beck, una cançó que ja vam citar quan vam escriure sobre Robert Walser, i que convé recuperar de nou, amb la seva tornada: Soy un perdedor I'm a loser baby, so why don't you kill me?

En segon lloc volem portar al present a un beatiful loser, Leonard Cohen i la vella cançó dels partisans.

No pretenem comparar la situació actual amb la dels lluitadors anti-nazis francesos. Les comparacions descomunalment desproporcionades les deixem pel director emèrit de La Vanguardia, José Antich.

(http://www.lavanguardia.com/opinion/20110616/54171087054/aquel-15-j.html) Una petita reflexió: La Vanguardia és conscient de que està portant a antics lectors seus a aquest atzucac? Estan convertint-se en La razón en versió barcelonina (i ara catalana).
Perdó per la digressió. Tornem a beatifuls losers que mereixen l’admiració de bona part del públic sensible. En molts aspectes el present és molt millor que el de la França ocupada (no cal citar-los, cadascú pot deduir-los fent servir el sentit comú). Ara bé, hi ha un però i aquest és molt greu: el present empitjora respecte a aquell passat en un aspecte fonamental: mai en tota la història coneguda de la humanitat havia existit un govern mundial sense cap contrapès, que defensa criteris de classe i merament econòmics per les seves directrius, no escollit per ningú altre que la pròpia casta d’elit i amb la capacitat de destruir no solament als seus opositors sinó a la humanitat sencera.
Pensem-hi mentre cantem la tornada del partisà, on Leonard Cohen i els vells resistents ens recorden que la cosa és seriosa quan es tracta de lluitar per la justícia social i antitotalitària (prengui la forma que prengui), i que els avenços socials comporten un gran esforç: Oh, the wind, the wind is blowing,Through the graves the wind is blowing,Freedom soon will come will soon come true.
Avui, com cada dia, pau, prosperitat en tots els sentits i justícia social, però no per a una classe sinó per a totes elles. Esperem que per demanar això no passem també a ser titllats de populistes, violents i anti-sistema.

Virtuts de la no-acció

Una reflexió de Thoreau, el pensador nord-americà:
«Todos los hombres reconocen el derecho a la revolución, es decir, el privilegio de rehusar adhesión al Gobierno y de resistírsele cuando su tiranía o su incapacidad son visibles e intolerables.» (Walden y Del deber de la desobediencia civil, Ed. Juventud, p. 416)

Intentar parar un parlament és un acte de desobediència civil, una objecció a l'estat de la siutació. Si el govern actua de manera contrària al que creu una part de la ciutadania (primer s'ha de reconèixer que és tracta d'una part, amb criteris no són compartits per tothom), aquesta part de la ciutadania té el dret (i l'obligació moral i ètica) a objectar i revoltar-se si no hi està d'acord. Ara bé, la clau està en el fonament pacífic que no s’ha de perdre sota cap circumstància.
La suposada raó moral prèvia no pot servir de justificació si aquesta acció pacífica de l’home revoltat camusià acaba en una actuació violenta o que faciliti una caça de bruixes totalitària de les postures oposades. Per tant, ara que estem en el punt just per escollir, s’ha de triar o el camí pacífic de revolta civil o una intifada que tots sabem com acabarà, i que és justament el que més interessa als poders fàctics.
Des d'aquí defensem seguir amb aquest model pacifista i revoltat. La no-acció significativa és molt més efectiva que l’acció. L’acció més efectiva aquest matí (i encara aquesta tarda) seria tombar-se al terra i esperar. Que el parlamentaris puguin sortir, però trepitjant a la gent; i si els mossos d’esquadra volen desallotjar, que ho facin amb gent tombada al terra i sense atacar en cap moment. Els models han de ser Gandhi o Martin Luther King, entre altres raons morals fonamentals per una raó d’intel·ligència estratègica: no hi ha res a pelar en quant a comparació de mitjans.
D’altra banda, resulta lamentable comprovar de nou com s’intenta condemnar a un moviment molest (si, s’està impugnant als Governs parcials i a l’autèntic Govern invisible, aquest no triat pels ciutadans) associant l’acció d’una minoria al conjunt. Per aquesta regla de tres: són els barcelonistes uns salvatges per les trencadisses posteriors a cada títol? Les diverses vares de mesurar del poder.

Per seguir amb la idea de la no-acció, una reflexió al darrer número de la revista l’Apartament, Una Operación fracaso combinada amb el poder del sol.

Molt bona reacció de la gent que forma part del 15 M criticant els actes violents. S'hauria agraït aquesta autocrítica pels qui van provocar els aldarulls del 27M, el conseller d'interior i el director general dels mossos d'esquadra. Curiosament la ciutadania continua donant lliçons de comportament als polítics: quan un s'equivoca, ho reconeix i busca noves maneres de crèixer. El mateix que van fer en Felip Puig i en Manel Prat.

Imaginació desperta

Una col·laboració al segon número de la revista L'Apartament:

Imaginació desperta (Exposició Fi de domini, de Marc Padrosa Mateu).

Del joc entre el caos i les formes primigènies de la creació tracta el treball escultòric en metall i en guix exposat per en Marc Pedrosa Mateu a la Fundació Fita, presentada sota el títol de Fi de domini, un conjunt ric en subtileses, en ombres suggeridores, en acceptar la interpretació personal de cada receptor.

Generós amb l’espectador, el conjunt permet ser imaginat de moltes maneres diferents. Però una que destaca amb claredat tant per l’obra escultòrica com pel material poètic i fotogràfic que l’acompanya rau en proposar un viatge fins als orígens de la creació, contemplar quines són les forces desplegades en qualsevol procés creatiu, com s’organitzen les formes originàries del cosmos just en el moment en que un nou origen substitueix a la necessària energia destructiva, contrapunt indispensable. El caos i les formes primordials fets material escultòric.
L’energia de la terra es modifica sense fi, el magma creix i puja, la forja d’Hefest treballa, en plena ebullició, fins que els volcans comencen a propulsar rius de matèria, encara líquida, però llesta per a refredar-se i cristal·litzar en els primers sòlids, estranyes formes que remeten als geomètrics purs. Sempre Pitàgores als inicis. Una unió entre la força tel·lúrica que ve de les profunditats abismals i de ben endins amb allò auri que cau de les altures creant la matèria escultòrica, una idea feta forma material.
Aquesta realitat original primària s’emfatitza en el material secundari d’ajuda, dos fotografies a banda i banda de la sala, en un costat la foscor de la forja que dóna els segells metàl·lics, a l’altra banda la claror àuria de la taula de proves on es creen les invencions exhibides.

Les formes primigènies treballades per en Marc Padrosa emergeixen del magma informe per portar la seva càrrega condensada en uns segells o bé metàl·lics o bé de guix, definint la matèria les possibilitats de la forma.
En el seu joc escultòric de forats y sortints estan compreses, almenys teòricament, les dades fonamentals de la creació, i fins i tot les eleccions estètiques de l’artista el porten a explorar una idea de xoc dual entre el caos i la figura geomètrica portada al microcosmos concret, com un guix on hi ha formes rectangulars perfectes inserides juntament amb la massa amorfa de la qual surt i amb qui lluita eternament: la dualitat que trobàvem a les fotografies també s’hi troba en els segells.
Els segells presentats tenen un parangó en els segells renaixentistes de Giordano Bruno o en els emblemes hermètics, malgrat diferir tant en les aparences. Cal reivindicar els segells del filòsof i mag renaixentista. Tant els segells de Bruno com el material escultòric d’en Marc Padrosa pretenen activar en l’espectador les forces creadores i destructores del cosmos, convidant a la reflexió sobre l’essencialitat de forma, però també d’allò informe. El caos i l’ordre: elements inseparables d’un joc etern. En això l’influx mesopotàmic, la màgia caldea, el gnosticisme, els segells. Aquesta tensió dual forma part de la trajectòria d’en Marc Padrosa des de fa molts exposicions.
Els forats de les escultores conviden a l’exploració, a que la imaginació s’endinsi pel desconegut, a un món on les xifres i els símbols comuniquen el seu poder a qui els contempla. La imaginació nodreix a la vida, viure és recordar, sense record no hi ha experiència i sense aquesta la imaginació no té formes que la continguin. D’aquesta manera cada forat dels segells xucla a l’espectador, que s’endinsa en els universos oberts per investigar nous regnes fets de llum, de foscor, amb la imaginació com a vehicle explorador, noves maneres de veure l’art, de comunicar-se amb ell i deixar que faci un efecte positiu en cada visitant, que li transmeti un llegat, il·luminant a la mirada agraïda de l’ull mental les coordenades d’uns paisatges enigmàtics.
Imaginació: desperta’t!, sembla conjurar l’artista.

Enllaç a la revista: http://www.adart.cat/apartament/num2/articles/imaginaciodesperta.pdf

La insuportable lleugeresa del món burgès

Week-end, la pel•lícula de Godard de l’any 67, parteix del relat curt «La autopista del sur» de Cortázar, el famós conte d’un fenomenal embotellament de trànsit, adaptat molt lliurement per Godard al tram inicial del film. En realitat, el propòsit de Week-end és satiritzar la societat burgesa dels seixanta fent paròdia dels seus eixos fonamentals mitjançant seqüències al•legòriques.
L’egoisme d’arrel hobbesiana i prefiguració neo-liberal és l’únic motor de les accions dels dos protagonistes, éssers buits de contingut, pur desig, hedonisme i violència per obtenir uns propòsits tan limitats com perillosos pels altres. La dona porta cinc anys enverinant al ric pare per a veure si la dinya i hereten la seva fortuna; per la seva banda l’home valora el seu descapotable en quelcom més valuós que la seva dona. Un tauró femella i el pitjor d’un felí.
Tota la pel•lícula, així com cada seqüència, té una lectura al•legòrica, en aquest retrat de la burgesia i els seus ideals, que resultava intencionadament exagerada al seu moment, paròdica, però que ha esdevingut fins i tot bojament literal amb l’emergència de l’egoisme fet doctrina econòmica, allò que s’ha anomenat neo-liberalisme, l’efecte unit de l’escola de Chicago, Ronald Reagan, Margaret Tatcher i tants seguidors.
Va preveure aquest present Godard? Qualsevol podia fer-ho. Els dirigents als quals atacava (De Gaulle, Nixon, etc) semblen fins i tot ben intencionats comparats amb els seus hereus. Quan la tesi forta d’un sistema rau en l’egoisme sense limitacions, en el llop de Hobbes fet programa econòmic (i polític de retruc) però en una societat tecnificada fins a la més sofisticada capacitat de destrucció (i autodestrucció), el resultat es plasma en la bogeria de Week-end i del món desgavellat que estem vivint, convertit en al•legoria social en un llarg travelling de set minuts de embotellament de trànsit precedit per una escena molt boja en que fa paròdia de les relacions burgeses.



En una seqüència posterior el matrimoni de taurons es carreguen a la vella cultura humanista amb les corresponents personificacions en la deliciosa Emily Brontë i el paradigma de la persona independent Lewis Carroll, en la qual el matrimoni del tauró i el felí cala foc a l’escriptora (seqüència a partir del cinquè minut, aproximadament):



Certament la pel•lícula és molt irregular ja per la pròpia concepció prèvia, es podrien esborrar certes odes a la violència (els monòlegs dels combatents negre i àrab, sensacionals fílmicament però amb un missatge que justifica el terror); a més, a la pel•lícula li hauria beneficiat acabar amb l’assassinat de la mare a Oinville, ja que les darreres seqüències amb els terroristes perden nervi. Ara bé, posats les virtuts i els defectes a la balança, el resultat segueix afavorint en molt a Godard. Week-end resulta un film singular, personal, atrevit, diferent. Per a qui encara creu en l'art. Una obra que explica el nostre temps des d’una altra crisi, la de finals dels seixanta.
I si llavors la putrefacció del sistema feia aquella ferum, què dir del present, quan certs zombies porten quaranta anys ocupant l’espai del poder? Què es pot esperar d’una societat que acaba en l’assassinat del dèbil o en el canibalisme, metàfora perfecte de la situació actual? La resposta de Godard és Week-end.

La redempció de Pandora («La noche que no acaba», d’Isaki Lacuesta) (2/2)

(...)
Dos veus femenines van teixint el relat de l’estada de l’actriu a Espanya. Una, Ariadna Gil que dóna la impressió de voler parlar com si fos l’esperit jove d’Ava; en canvi la segona, Charo López, connecta amb la transformació de l’actriu cap a la seva vessant més flamenca, acanallada, la pell solcada d’arrugues i de cicatrius, evidència d’un pas del temps que es manifesta en la imatge de l’actriu. Les dos veus a vegades conformen un efecte similar al del cor grec, la veu del saber de la sang, a vegades coincideix amb el que probablement sentia la consciència de l’actriu.
El procés que explica el director mostra un viatge cap a la decadència personal, en un relat de les celebritats de Hollywood que gairebé s’ha convertit en un topoi, el de la bellesa com a maledicció que destrueix, amb una artista que li agrada viure ràpidament i que acaba recloent-se en certa soledat, almenys respecte als mitjans de comunicació. Ava Gardner va ser un dels exponents. Lacuesta crea un híbrid on les imatges de les obres en les quals l’actriu va interpretar es converteixen en documental de la seva vida. L’intèrpret de 55 dies a Pequín va arribar a rebutjar la seva imatge, assegurant que la dona de la pantalla no era ella.

A més de la mera qüestió industrial, Lacuesta té una voluntat de redempció i d’exposar els dispositius del cinema. Aquesta intencío es revela al donar protagonisme a una dona que va doblar a l’actriu en una seqüència nocturna de Pandora i l’holandès errant, en la qual nedava nua. El director permet que ara es vegi la cara de la doble al final de la seqüència, en un intent de que el documental informi sobre aquell passat i alhora mostri el que la societat de l’època ocultava, metàfora del que fa el documental: exhibir què s’amaga sota totes aquelles imatges d’una il·lusòria Carmen feta de tòpics i personificada per una dona de Carolina del nord, posar a la vista el mecanisme i construir un discurs amb el material en part reciclat, en part creat.
Aquest recurs esdevé molt important al final de la pel·lícula. Segons es recalca, no solament doblaven el cos de l’actriu sinó també la seva veu, com va succeir en el musical, Magnòlia, obra en la qual a més li van enfosquir la pell ja que el personatge que representava era negre, una d’aquelles pràctiques increïbles d’un Hollywood (els minstrel shows no queden gaire lluny) racista. Ava Gardner es va posar furiosa quan va escoltar aquella altre veu superposada a la seva gestualitat. En la faceta reivindicativa proposada per l’obra, Isaki Lacuesta fa que la veritable veu interpreti finalment la cançó a la pantalla, en una redempció final de l’actriu gràcies al documental.

La redempció de Pandora («La noche que no acaba», d’Isaki Lacuesta) (1/2)

El documental d’Isaki Lacuesta parteix de les interpretacions de l’actriu Ava Gardner a Espanya des de la inicial Pandora i l’holandès errant, fins a Harem, el seu darrer treball a un país amb unes costums amb les quals s’identificava. Els seus treballs durant els més de trenta anys que separen ambdues obres serveixen com a representacions metafòriques de la seva vida durant el període, així com de la indústria, ja que la trajectòria de l’actriu podria servir per encarnar la transformació del Hollywood clàssic (esclavatge a l’estudi), manierista (Mankiewitz a La comtessa descalça), les Runaway productions (la primera a Espanya va ser Pandora i l’holandès errant) i el nou Hollywood , en eclosió quan ella ja estava mig retirada.
Curiosament l’actriu de Carolina del nord s’hi va trobar tan a gust al país que va encarnar el mite de la dona llatina que és pura passió, fins al punt de representar inevitablement el personatge de Carmen, la bellesa fogosa que porta a la perdició els homes i capaç de morir abans que perdre la seva llibertat. Tot això sent filla de Brogden.
El director confronta vàries imatges de l’actriu en les seves diverses pel•lícules amb el recurs de Hollywood clàssic de pla-contraplà, especialment rellevant és la que confronta a l’inici una escena de la primera pel•lícula rodada a Espanya i una de la darrera, uns vint anys posterior. Aquest recurs de muntatge fa que una Ava Gardner jove aconselli de no beure a la Gardner envellida.
Una de les virtuts del documental rau en saber fusionar elements molt heterogenis, els fotogrames on surt representada l’actriu, entrevistes actuals a gent que va compartir vivències amb ella a Espanya –molts d’ells anònims, elegint el director preferentment a gent no famosa per fugir de la crònica sentimental–, material d’època com entrevistes a la pròpia estrella, vídeos familiars de gent de Tossa, treballs aliens com festes flamenques o diàlegs de Bienvenido Mr. Marshall... el parell de guionistes ho passa per la retorta alquímica del cinema aconseguint que el resultat sigui homogeni.

Essència de la irreflexió contemporània

Qui diu la següent perla de coneixement?:
Si compran el saber será para venderlo. Quieren comprar saber barato y revenderlo a buen precio. Quieren vencer y no quieren saber lo que daña a la victoria. No quieren que los opriman, sino que desean oprimir. No buscan el progreso, buscan ir en cabeza. Se someten a cualquiera mientras puedan imponer su ley.

Dominique Strauss-Kahn, director fins fa poques jornades del F.M.I.

Robert Zoellick, president del Banc Mundial

Milton Friedman, principal figura de l'escola de Chicago, impulsora de les polítiques econòmiques neolliberals aplicades per Reagan i els seus successors

Antoni Brufau, president de Repsol

Emilio Botín, president del Banco Santander

Doncs no, la frase es recita al Week-end de Godard, encara que qualsevol dels anteriors, si no signar-la, ja que no desitgen publicitat, sí que l’estant portant a terme. De fet, algun d’ells (o dels seus subalterns) acabarà a la garjola.
Ahir magnífica conferència d’Arcadi Oliveres a Girona, difonent un missatge que no és cap novetat però que està arribant a persones a les quals abans no arribava. La força principal del moviment de regeneració ciutadana del 15 M està en la gran energia que li està dedicant la gent. Una força on hi ha tantes persones treballant sense cobrar és una força a tenir en consideració. Si el sistema econòmic vigent no pagués com paga a uns quants, qui faria cas de les seves tesis? Doncs hi ha molta gent dedicant un munt d’hores a un projecte sense rebre ni un euro a canvi. I parlem de moltes hores.
És o no és consistent aquesta energia regeneradora?

Instants per a la contemplació

Una pausa per a recollir-se, la capella Rothko, submergits en el gran format de les pintures abstractes, la vibració aportada pels colors triats pel pintor, una vibració que ens toca i ens trastoca, que altera la nostra percepció i ens expandeix la consciència. Uns pocs minuts a la capella Rothko, acompanyats únicament pels sons especialment creats per en Morton Feldman per aquesta capella, l’ànim contemplatiu i a donar aliment espiritual per a potenciar la reflexió.
Tot això és possible gràcies a l’espai creat pel pintor –i per la música feta de paradoxals silencis d’en Feldman. Que la meditació a la capella Rothko ens elevi i faci més profunda la reflexió.

Aby Warburg

Seguint els fils desenrotllats pel David al seu Who’s there i per l’Enric March al seu Bereshit, m’agradaria afegir algunes dades més sobre Aby Warburg, una de les figures més importants de la història de l’art, sense el qual la disciplina hauria tingut molt menys pes. Com molt bé explica en la seva magnífica introducció Enric March (gran condensació de dades fonamentals), Warburg va ser el primogènit d’una de les famílies jueves més riques d’Alemanya, ara bé, va renunciar a allò per poder continuar amb els seus estudis de la història de l’art, fet definidor de la força i la puresa del seu caràcter.
Afegir als trets bàsics apuntats per l’Enric March a la seva introducció (bon veinatge, Atles Mnemosyne) que l’Institut Warburg encara és un dels nuclis d’estudi d’història de l’art més potents, focus de la corrent iconològica, amb directors com Panofsky, Gombrich, i estudiosos com Saxl, Bing, Yates i molts d’altres. Un dels meus autors de capçalera encara vius, Peter Kingsley, és Fellow de l’institut. Una anècdota, Walter Benjamin va intentar entrar-hi, però va topar amb la fredor de Panofsky. Què n’hauria sortit d’allò? La combinació de dos móns intel•lectuals tan rics com els de Benjamin i els hereus de Warburg hauria creat reflexions de gran volada. Pel que fa a llibres que estudiïn a les imatges, a més dels clàssics de Panofsky (Estudios sobre iconología, El significado de las artes visuales) i Gombrich, o hereus d’aquest darrer com Alpers o Baxandall, trobem per exemple El poder de las imágenes, de Freedberg (molt recomanable), Vida y muerte de la imagen, de Debray, o vàries de les obres de Didi-Huberman, ja citat per en David, dels autors amb més prestigi dintre de la història de l’art actualment. Té dos on s’ocupa d’aspectes de Warburg.
I sempre quedaran les joies warburguianes, entre elles El ritual de la serpiente, editat fa poc per Sexto piso. Si les obres de Didi-Huberman i el que estan generant serveixen per que més gent conegui la figura de Warburg, benvingut sigui. El primogènit que va renunciar per amor a l’art resulta una de les figures que més llum ha portat per entendre el poder de les imatges.