Una comunitat inconfessable

Com ha de ser una comunitat perfecta entesa a la manera posmoderna? Aquella en la qual els participants ni tan sol estiguin segurs d'haver participat. Aquesta és una de les tesis del clàssic entre els clàssics posmoderns, Maurice Blanchot, al seu llibre La comunidad inconfesable, editat fa anys a la magnífica editorial Arena libros. Inconfessable al no voler revelar el secret i al no acceptar el poder extern atorgat per qui confessa. Per l'elusiu pensador francès, la comunitat es construeix paradoxalment a partir d'absències i basant-se en la mort: estem units per la mort, quant aquesta encara no es fa present.

La concreció extrema d'aquesta comunitat probablement va ser el grup Acéphale, una secessió surrealista amb epígons posteriors com els situacionistes o els punk. Altres formes extremes són els suicids colectius d'algunes sectes, guiades per la idea de sacrifici absolut, el d'allò que constituteix la individualitat, fenomen que té molt a veure amb Acéphale. «La comunidad de Acéphale no podía existir como tal, sino solamente como la inminencia y la retirada: inminencia de una muerte más próxima que toda proximidad, retirada previa de lo que no permitía que uno se retirase» I es que el surrealisme és una inversemblant variació del motiu clàssic de la comunitat mística, sobretot la de tendències passives i negatives, arribar a l'absolut per l'abandonament màxim. De fet, a la segona part trobem alguna de les reflexions més lúcides sobre el que va ser l'autèntic maig del 68, que podríem interpretar com una nova versió de la pràctica mística de l'abandonament total, metaforitzat en una versió decadent en un text de Marguerite Duras.

En definitiva, un clàssic extraordinari del pensament posmodern extraordinari, ple de saber no explícitat, fet més pel silenci que per les paraules, pel blanc de la pàgina que pel negre, pel buit i no pas per la concreció.