A Una tumba para Boris Davidovich, de
Danilo Kis conflueixen uns tipus humans marginals com els de Roth o Brecht,
tancats i torturats en gulags, com els de Solzhenitsyn o Dovlatov, els
pobladors dels shtetls de l’Europa
oriental com en Isaac Bashevis Singer. Kis reuneix en les seves obres el millor
d’una tradició literària i social que, malauradament, temem hagi desaparegut,
empesa per ideologies i per persones de voluntat maximalista, totalitària.
La novel·la està
conformada per uns pocs relats amb els personatges típics de l’Europa
centreuropea i de l’Europa oriental de les primeres dècades del segle XX,
sobretot activistes de la revolució soviètica que van rebre com a recompensa
pel seu sacrifici durant dècades la presó, les rates, les tortures. Tenen,
a més de l’interès narratiu, un
d’històric.
Kis acosta un
tipus d’humanitat molt específica, narra unes anècdotes plenes de violència,
transmet al mateix temps una manca de creença en les ideologies totalitàries;
en canvi els textos estan plens d’una compassió no sentimental (o no gaire).
Les anècdotes van teixint els sudaris dels personatges poc a poc. Els textos
ensenyen com pot ser la quotidianitat en un entorn en que es tortura a milions
de persones, els anys en que la força centrípeta de la revolució va devorar els
seus propis fills, fent gala d’una lògica del absurd màxim.
Amb gran finesa
estilística, de manera impressionista, amb poques i breus pinzellades (capítols
curtíssims) mostra la descomposició europea, les traïcions, les tortures, les
morts. La humanitat de l’Europa d’aquella època va convertir el continent en un
il·limitat camp de batalla i els seus tipus humans desfilen per les planes de
la novel·la, en una veritable dansa de la mort. Polònia, Rússia, Irlanda,
l’Espanya republicana (i la Catalunya anarquista) són els escenaris
d’aniquilacions sense fi.
Submergits en una
realitat destructiva, que com Medea mata als seus fills, amb una guerra mundial
que s’endevina com única conclusió als discursos i accions polítiques d’odi
pur, s’endevina la destrucció més o menys severa; aquest va ser el destí
d’Europa als anys trenta i quaranta, esplèndidament retratat per Kis, en un
dels seus treballs més elogiats.
El seu estil s’acosta
molt al de Sebald, compartint a més perspectiva; o potser seria més apropiat
dir que Sebald s’assembla a ell. Malgrat de la malenconia d’ambdues mirades, la
de Kis resulta una mica més irònica.