Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

miércoles, 31 de octubre de 2012

Dones perverses que entabanen als bons nois (Tractament a La bèstia humana de Fritz Lang 4/4)


La transformació del personatge de Jacques en un heroi convencional clàssic del cinema segons les pautes del classicisme fílmic culmina a Desigs humans, de Fritz Lang, on la trama i els personatges es traslladen als Estats Units de finals dels quaranta, guanyada la guerra de Corea. De fet, el protagonista, convertit en un heroi prototípic en la seva versió de bon noi nord-americà, és un veterà de la guerra enganyat per una mala dona. Per reforçar aquesta transvaloració respecte a l’original de Zola, va interpretar el paper Glenn Ford, amb el que significava la participació d’una gran estrella d’integració en el sistema del classicisme cinematogràfic. D’aquí que el nou Jacques no pateixi cap dels símptomes de desequilibri dels arrauxats i malaltissos personatges de Zola o Renoir, un angelet sense màcula més enllà de la comprensible de deixar-se entabanar per una noia espatarrant. Clar que, qui no ho faria, segons el discurs masclista del classicisme de Hollywood? Els interessos de Zola o de Renoir diferien molt respecte als de la indústria del cinema nord-americana.
L’equivalent a Jacques viu amb una família que pretén evocar l’ideal del american way of life en versió suburbana, no solitari com el de les anteriors dos obres. I per descomptat no és més misogin ni desequilibrat nerviós que un honest ciutadà del país de les barres i les estrelles tot just aterrat després de matar orientals a Corea (unes taques amb uniforme, segons afirma en un diàleg del film). 
Si Jacques aprofita una operació de rentat d’imatge, passant a ser Glenn Ford, lògicament els altres dos personatges canvien en direcció oposada, accentuant la seva faceta d’antagonistes rebent tota la maldat de Jacques, en una narració molt més maniquea. El Roubaud yankee és molt més brutal, un dèspota groller i sanguinari que maltracta a tothom, planifica el crim i fa xantatge a una dona retratada com una femme fatale, una mala dona que fa perdre l’oremus al bo de Glenn Ford. Als anys cinquanta ja s’havien publicat les principals obres de referència de Hammett o Chandler, de manera que molts dels motius recurrents d’aquest subgènere ja són citats convertits en motius estilístics, per exemple l’home endurit per les circumstàncies però de bon tarannà que cau a la xarxa d’una manipuladora però sap sortir-hi.
Lang va canviar substancialment el contingut de veritat del film, introduint un discurs de la moral matrimonial inexistent als altres dos autors, amb el company maquinista de Glenn Ford dient-li que no està bé relacionar-se amb dones casades. L’estructura fonamental de la novel·la de Zola es plega a les convencions narratives bipolars de Hollywood, amb uns personatges de caràcter positiu que s’estimen, en un poble amb els vilatans compartint una plaent vida comunitària segons un costumisme idíl·lic (res més allunyat de l’ambient malsà retratat per Zola en els escenaris i els personatges secundaris), i davant d’ells els corruptes éssers humans disposats a trencar la Llei (sexe fora del matrimoni).  L’amor pervers, no sancionat per cap Llei, ha de patir el càstig per la seva infracció del tabú. Sobretot en el cas de la pèrfida femme fatale, l’única del triangle protagonista que mort durant el metratge. Qui ho impulsa tot? Qui fa perdre el cap a un honest veterà de guerra? La culpable femme fatale ha de patir les conseqüències. La moral sexual dels públics nord-americans aconsellaven modificar una història amarada de degeneració europea. 

domingo, 28 de octubre de 2012

L'heroi antiheroi (El tractament de Renoir per a La bèstia humana 3/4)


A la versió fílmica de La bèstia humana Renoir prossegueix la poètica del tren present a la novel·la, amb el seu carbó, el soroll, la velocitat, els paisatges travessats per les vies, els túnels i les estacions. Adquireix tanta rellevància per a ell que la primera seqüència no és narrativa sinó que opta per una llarga passejada en tren que documenta el medi i alhora estableix una poètica del temps i el moviment fixats a la pantalla.
El punt de partida del film dirigit per Renoir, és el mateix que a la novel·la. Roubaud, el marit, s’assabenta de que el que considerava el seu protector dins el servei ferroviari en el que treballa és en realitat un vell sàtir i que la que tenia per jove muller fidel s’ha anat al llit amb el vell vàries vegades des de la seva adolescència i fins i tot estant casada. L’escena s’aproxima a  la gran violència de la novel·la, encara que sense assolir la seva duresa, amb l’home posseït per la ira i apallissant a Séverine. Robaud y Séverine resulten equivalents als personatges literaris, amb la seva brutalitat i la capacitat de manipulació intactes.
En canvi Jacques Lantier es presentat segons les convencions del protagonista clàssic, un heroi més positiu que a la novel·la, encara que amb una debilitat constitucional. La relació entre el misogin i feminicida Jacques i la nova Diana amazona Flora no té res a veure amb la novel·la, compartint una amistat amorosa i feta de confessions, amb un reconeixement per part de Jacques de la malaltia nerviosa que pateix, culpant l’alcoholisme dels avantpassats.
Amb característiques d’heroi (certa innocència, capacitat d’estimar, ben relacionat amb el col·lectiu) però també d’antiheroi (governat per un impuls incontrolable que serà la seva ruïna) Jacques resulta molt més ambivalent, mentre que al relat de Zola té la mateixa propensió cap a la decadència psicològica i els actes perversos que la resta de personatges. De fet, aquesta visió fosca de la condició humana ja hi és a tota la producció zolanesca. 
Renoir va introduir escenes d’un to més alegre (la relació de Jacques amb el seu company maquinista, amb una amistat que no es degrada en el temps com a la novel·la), en un canvi substancial respecte a Zola, amb lo qual s’accentua el viratge cap a la tragèdia i l’arravatament passional. Encara i així, el cineasta va seguir en bona mesura la trama adaptant-la al format cinema, retallant subtrames que farien massa llarg el metratge, simplificant una història complexa degut a les moltes persones que intervenen en l’argument. Tota la part judicial es redueix dràsticament, malgrat que es manté el to burleta cap al jutge i la seva presumpció d’estar dotat d’una gran perspicàcia psicològica.
Aquesta necessitat de simplificació explica que escurcés dràsticament el període en que Jacques y Séverine decideixen matar a Roubaud, en una solució fílmica que no ajuda a comprendre els motius, reduïts en bona mesura a una manipulació de la dona, subratllant la seva faceta de femme fatale.
Aquest canvi brusc també es produeix per l’assassinat d’ella, explicat per una bogeria incomprensible de Jacques, una víctima innocent i no com a la novel·la de Zola. Una de les contradiccions dels personatges rau en que la dona còmplice d’assassinat es llença als braços de qui, inevitablement, l’acabarà matant degut a l’instint de matar les dones que el posseeix. De fet, molts dels personatges poden considerar-se víctimes. La mirada de Renoir és bastant més compassiva. 

miércoles, 24 de octubre de 2012

Quan mana l'impuls de mort (Tractaments de La bèstia humana 2/4)


La potència prodigiosa de l’estil de Zola torna a quedar palesa en les disseccions dels budells del procés judicial que descriu i de les persones que el conformen, mostrant al lector un retrat que sembla molt versemblant de la societat del seu moment (qui vulgui entendre com funciona el capitalisme i les seves crisis que llegeixi L’argent), i al mateix temps uns personatges tipus, prototípics, transcendint un naturalisme pla del que n’era justament el gran defensor. El Zola magistral sobresurt criticant la societat del seu temps.
L’escriptor ridiculitza els processos judicials, burlant-se del funcionament de la justícia i les seves corrupteles; també fa mofa dels tòpics sobre la psicologia que marcaven l’època del Segon Imperi i de la Tercera República a França, anys que van de Charcot a Freud, passant per Bergson, i que dins la literatura es tradueix en autors molt interessats en revelar la vessant interior dels personatges (anys de perspectivisme, subjectivisme, corrent de consciència). Tot aquest interès es manifesta en un nivell més superficial en la investigació judicial dels crims de la trama, amb un jutge obsessionat en trobar una justificació psicològica dels fets, creant quimeres més raonables que els veritables fets, uns successos que no semblen tan versemblants psicològicament.
Potser el punt feble que fa trastocar la resta en aquesta proto-sèrie negra és la feblesa de la coartada del matrimoni assassí per a justificar la seva darrera trobada amb el seu protector i amant de la dona. Qualsevol policia sospitaria immediatament d’ells, sabent que hi tenien una relació personal i que s’havien reunit al tren. Només quedaria fixar el mòbil. En canvi a La bèstia humana la seva coartada és acceptada, entre altres raons per la «perspicàcia» psicològica del jutge, però realment perquè a efectes conceptuals a Zola li interessava més descriure un quadre de passions atàviques irrefrenables i no una investigació criminal.
El final antològic té una lectura clarament simbòlica, amb un tren sense maquinista que corre sense control pels camps francesos portant un regiment de soldats al camp de batalla on el gran déu de la destrucció, per obra i gràcia dels qui han afavorit la guerra, es cruspirà a bona part del contingent. Les pulsions tanàtiques dominen sovint als col·lectius humans. Un segle després, la locomotora de la bogeria i d’allò tanàtic també corre sense control per la subjugada, decrèpita i insubstancial Europa. 

martes, 23 de octubre de 2012

La mort com a titellaire (Tractaments de La bèstia humana, de Zola 1/4)


A La Bèstia humana, de Zola, un matrimoni assassina a qui ha fet de pare adoptiu de Séverine, la dona (el pare carnal treballava de jardiner per l’adoptiu) i de protector de Roubaud, el marit. El matrimoni comet l’homicidi com a venjança ja que el potentat s’aprofitava de la seva situació de poder per a beneficiar-se de la dona sense que l’home se n’assabentés. It’s a man’s world, en una novel·la plena de testosterona i obsessions masculines. Jacques, un company de feina de Roubaud al servei ferroviari, misogin i amb instint homicida, entreveu l’escena i acaba lligant caps, disposant a continuació d’un poder màxim sobre el matrimoni.
Encara que els tres personatges principals estan governats per un instint de mort que dirigeixen cap als altres però que en qualsevol moment pot regirar-se cap a ells, potser el més interessant resulti ser Jacques, un jove vigorós però malalt moralment, un misogin impulsat a matar les dones; únicament realitzant grans esforços pot dominar-se. A ell li dedica Zola alguna de les millors planes, furgant en la seva complexa psicologia de misogin amb instints homicides, caracteritzat per aquesta pulsió tanàtica que el porta a la necessitat de matar dones. Les focalitzacions en que la seva psicologia perversa es manifesta són d’una gran intensitat, i encara devien semblar-ho més per a un lector del tombant del segle XIX. El tipus representat per Jacques no havia aparegut gaire a la literatura però durant el segle XX va gaudir de gran fortuna artística.
A Zola li interessa descriure el procés que viu el triangle protagonista per les conseqüències de l’homicidi o de no haver incriminat als culpables com a testimoni involuntari. A resultes, el testimoni Jacques acaba ficat en una relació sentimental amb la dona, mentre que el marit es desentén d’ella i es dedica al joc.
Els instints tanàtics governen als personatges amb una mà més ferma que la dels deus a les tragèdies clàssiques. No hi ha res que puguin fer per a evitar el destí marcat pel codi genètic i pel medi on es van criar i on viuen. Així un rera l’altre tots els personatges s’aniran enfonsant i destruint durant el procés tot allò que passa a prop seu, fins i tot la matança ferroviària horrible magníficament relatada per Zola. Quan l’escriptor vol deixar clar que els impulsos atàvics governen als personatges provoquen patiment i violència, ho fa sense mitges tintes, en escenes cruament descrites. 

jueves, 18 de octubre de 2012

Hermètic Pynchon (Calidoscopi pynchonià #7)


Un altre dels grans nuclis temàtics del relat és la dicotomia entre raó il·lustrada i l’insòlit o el sobrenatural, exposant l’autor amb ironia les contradiccions del pensament científic o de la civilització il·lustrada, (unes contradiccions que ja van quedar paleses amb el tema de l’esclavatge), encara que Pynchon no es situa en una perspectiva dogmàtica sinó des d’un deliciós sentit de l’humor i de la desmesura.
Per començar, per la seva professió Mason i Dixon cartografien la terra ignota americana, la converteixen en dades mesurables, en ciència, en dades dins d’arxius a guardar en les metròpolis colonials; ara bé, els dos científics protagonistes no són solament agrimensors i astrònoms sinó que també dominen les arts astrològiques, i es dediquen a fer la carta astral del company.
Dos dels eixos del pensament de l’escriptor són la contracultura de les costums i l’hermetisme o el pensament màgic en l’esfera del coneixement. Pel que fa a allò contracultural, Pynchon inclou multitud de referències disgregadores per a la societat benestant, amb presència de drogues, de conspiracions contra el poder o pel poder, o la capacitat reguladora i alhora desinhibidora del sexe. Per exemple, la societat racista de Ciutat del Cap es presenta amb tints satírics com a una representació diürna que té la seva contraimatge en els prostíbuls nocturns, natura doble dins el mirall dels desigs.
I respecte a la petjada hermètica, per les planes de Mason & Dixon desfilen mags, mesmeritzadors, espectres, maquinària prodigiosa, gossos que parlen o el Gòlem (i els problemes laborals derivats de la seva possible contractació, en unes planes carregades d’enginy). Tot i la forta presència de l’alè sobrenatural, Pynchon no perd en cap moment el seu distanciament irònic. A més, en un llibre de rerafons (i no tant rerafons) hermètic, amb astròlegs i fantasmes, la religió té un paper molt important, amb personatges quàquers (com el propi Dixon) i jesuïtes.
Però més enllà dels elements pintorescos d’allò sobrenatural, la novel·la constitueix un relat hermètic en que la fraternitat d’homes savis realitza un viatge iniciàtic a la recerca de coneixement i d’ordenar el cosmos magmàtic, descobrint durant el seu procés les estructures fonamentals de la natura, allò mític. 

martes, 16 de octubre de 2012

Un món d'esclaus (Calidoscopi Pynchon #6)


Un tema que creua tot Mason & Dixon és el del colonialisme i, lligat a l’anterior, l’esclavatge. Funciona com un baix continu que dóna el to del món creat, el de la Il·lustració, sobretot a la primera part, quan els dos científics embarquen cap a Ciutat del Cap per a una de les seves expedicions científiques i això permet veure la colònia holandesa, en la qual es donen perverses derives sexuals, amb els senyors colonials a la cerca de sementals blancs per a fecundar esclaves negres i tenir cadellets de pell més clara per a vendre’ls millor al mercat d’esclaus.
A la part als Estats Units el tema no desapareix, encara que no pren tanta importància. Fins i tot Dixon s’enfronta amb un amo d’esclaus i li treu el fuet i les claus de les cadenes. Els científics il·lustrats no accepten un tipus de relació social que, sense que se n’adonin, fonamenta tota la seva organització col·lectiva, un sistema econòmic que amb aquesta monstruositat ètica permet contradictòriament que ells puguin ser il·lustrats –molta mà d’obra barata ja se n’ocupa de les feines més feixugues i ells poden aprofitar-se de l’excedent de temps i riquesa que se’n deriva. Contradiccions de l’existència dels sistemes d’ordre social burgesos, unes contradiccions que no només no han disminuït amb els segles sinó que s’han agreujat. Mai s’havia parlat tant de drets humans i mai se n’havia donat una vulneració dels mateixos a tan gran escala. 

lunes, 15 de octubre de 2012

La parada dels monstres (Calidoscopi Pynchon #5)

Gravat de Hogarth, The Four Times of Day, "Night"

Un dels trets distintius de l’escriptor nord-americà és la peculiar qualitat dels seus personatges, singulars i de paternitat pynchoniana clarament discernible. A més del nucli que escolta el relat del reverend Cherrycoke, ja apuntat a la darrera entrada, sobresurten els dos protagonistes, dos científics a l’era de la Il·lustració, un astrònom i l’altre agrimensor, absolutament encantadors, dos hereus del Quixot i Sancho encara que no tant polaritzats com aquells. En aquest cas, Mason destaca pel seu ànim saturnià, melangiós, mentre que Dixon és molt més dinàmic.  
Si a la primera part de la novel·la s’explica la coneixença dels dos científics anglesos i els seus primers treballs plegats, la segona es centra en el periple nord-americà, quan els Estats Units encara eren anglesos; una Acadèmia de les ciències agitada pels jocs de poder encarrega a l’astrònom i l’agrimensor que tracin la línia Maryland, una mica com si dividissin el món en dues parts. Durant el procés es creuen amb ànecs mecànics, indis pacients, gòlems, fantasmes, assassins i el racisme inherent al món Il·lustrat. A les peripècies viscudes s’entrecreuen els pensaments i els records dels bons de Mason i Dixon.
Uns personatges pintorescos a més no poder i de rellevància, sobretot al començar el periple pels Estats Units, són els pares de la nació (o de la constitució, en aquests dies de constitucions per totes bandes). Com qui no vol la cosa, Pynchon descriu a tant il·lustres figures com a uns estrambòtics, el que té mèrit en un país tan fortament chauvinista. Amb el seu humor marca de la casa, retrata al doctor Franklin entre conspiracions i peculiars instruments musicals, a un Emerson a qui li agrada parar trampes al pobre Dixon i ballar d’alegria quan aquest hi cau, o a Washington com un gran productor de marihuana, sembrats que tracta amb eficiència comercial de camell que aspira al latifundi. Per cert, Washington té un esclau negre que ha abraçat la fe hebrea, el que servirà d’enllaç per a un altre tema que creua les gairebé mil planes: l’esclavatge en plena era del colonialisme. 
Hogarth, An Election, "Canvassing for Votes"

sábado, 13 de octubre de 2012

La qüestió del narrador (calidoscopi Pynchon # 4)


A Mason & Dixon Pynchon va parodiar la narrativa del divuit, i en conseqüència l’estil s’adapta a aquest propòsit. Amb un somriure sarcàstic, l’escriptor narra escenes prototípiques de la literatura del XVIII (quixotescament s’arriben a incloure planes d’una novel·la de fulletó), i fins i tot els personatges deixen de sobte de dialogar i es posen a recitar poemes. Això sí, Pynchon mostra les costures del model, la bogeria implícita en l’era de la Il·lustració.
L’escriptor situa un narrador gens fiable, el típic oncle imaginatiu, afable i donat a l’humor de la literatura anglesa. Aquest narrador, el reverend Cherrycoke, és un esperit lliure i sentenciós, que explica les aventures del parell de científics a un auditori familiar poc predisposat inicialment, de manera que ha de fer una mica de Xahrazad i guanyar-se’ls contínuament. Aquest nucli de personatges (bé, tots plegats) podrien sortir perfectament de l’univers creatiu del Dickens més esbojarrat, dignes del club Pickwick. Amb el gens fiable narrador Pynchon posa en qüestió la credibilitat d’aquesta figura de la narrativa, disposició plenament posmoderna. Com pot relatar el reverend Cherrycoke les escenes quan no ha estat present en gairebé cap de les situacions descrites? A més, es trenca amb qualsevol idea de naturalisme, ja que la conversa, cas de produir-se, s’hauria allargat durant vàries jornades. Ara bé, què importa això davant el plaer del relat?
Pynchon eludeix el perill de caure en la novel·la històrica a l’ús, normalment relatada per un narrador omniscient, buscant crear un efecte de transparència narrativa per tal de que el lector cregui en la veritat històrica d’allò narrat. I amb aquest recurs s’inverteixen els termes: moltes de les històries que expliquen els personatges són autèntiques, malgrat semblin una invenció del imaginatiu Pynchon. 

jueves, 11 de octubre de 2012

La saga / fuga de M & D (Calidoscopi Pynchon # 3)


Mason & Dixon destaca com la novel·la més accesible de Thomas Pynchon, com a mínim la que simplifica més l’entramat, amb una estructura clàssica (això sí, amb les continues intercalacions marca de l’autor), uns personatges amb un caràcter definit, construït per les peripècies argumentals, una història que pot ser explicada de forma força sintètica (dos astrònoms britànics són contractats per a diverses feines fora del seu país, fins que acaben anant als Estats Units previs a la Independència per a traçar una línea demarcatòria entre dos estats, etc.).
Aquesta major claredat expositiva no ve donada per un canvi en la peculiar estil pynchonià, ja que no es perd la cervantina riquesa de subtrames i de narracions interposades marca de l’autor, i Pynchon manté la seva peculiar manera de narrar escenes, situant-ho tot al mateix nivell, amb llargs parlaments sense gairebé acotacions i amb pocs marcadors d’espai o temps.
Per la connexió amb Cervantes es podria traçar paral·lelismes entre Pynchon i escriptors de la mateixa filiació a les lletres espanyoles, sobretot amb el Torrente Ballester fantàstic, amb un to entremaliat, irònic, juganer, que té potser com a moment culminant la primera part de la seva trilogia fantàstica, La saga / fuga de J.B. Els punts d’unió entre ambdós autors sovintegen. Potser el més evident sigui el de la fascinació ja apuntada a l’anterior calidoscopi per la dona mecànica, que en el cas de Torrente Ballester arriba a protagonitzar una novel·la l’espia robot soviètica Irina de Quizá nos lleve el viento al infinito.

miércoles, 10 de octubre de 2012

Premi literari

La gent del Taller d'escritura de Barcelona ha tingut la gentilesa de declarar el meu relat La pintura definitiva guanyador del seu concurs. http://www.tallerdeescritores.com/la-pintura-definitiva.php
Moltes gràcies pel premi.

lunes, 8 de octubre de 2012

Calidoscopi Pynchon #2


Una recent lectura de Mason & Dixon donarà peu a unes quantes entrades centrades en aquesta novel·la i en el seu autor, Thomas Pynchon, potser l’escriptor posmodernista més important i un dels grans autors de les darreres dècades. Amb la novel·la publicada l’any 97 pretenem destacar alguns dels estilemes de l’escriptor, alguns d’ells ja apuntats en dos ressenyes consecutives sobre V.
Farem esment d’un tret sobre la qual pivota V (la primera en ésser publicada entre les seves novel·les més reconegudes, l’any 63, ja amb el seu estil consolidat). A V, el personatge femení misteriós és revelava un ciborg. Aquesta unió entre carn animal i màquina torna a aparèixer a Mason & Dixon, amb una altra de les andròmines mecàniques que tant obsessionen Pynchon com a element literari, en aquest cas secundari, amb l’aparició d’un ànec robot fabricat amb tanta perfecció que acaba transformant-se en un ésser viu. Encara que sembli mentida, es basa en una andròmina real, creada per Vaucanson a la França de Lluis XV. Com en el seu model El Quixot, evidentment estimat per Pynchon, l’episodi de l’ànec mecànic i els seus amors amb el chef francès s’estenen per desenes de planes, gairebé com una novel·la dintre de la novel·la, i després constitueixen un eix secundari de la trama.
L’ànec esdevé una mena d’emblema de Mason & Dixon, amb un simbolisme molt complex, per exemple una metàfora sobre l’art de la narrativa, però també la deshumanització (o desanimalització) de la tecnocràcia incipient començada amb la Il·lustració, o fins i tot es pot llegir una fàbula respecte a l’invent humà golemesc que acaba escapant al control del creador (a més, també apareix un Golem a la trama). Com ja vam apuntar amb V, aquest element robòtic estava encarnat per una dona, i per això s’afegia un element eròtic que no deixa d’estar present també a Mason & Dixon malgrat ser un ànec, però que persegueix al chef allà on vagi, en una mena de revisió i degradació irònica del mite de Zeus i Leda.  . 

viernes, 5 de octubre de 2012

El millor cafè a l'oest dels Alleghenies

Les enrevessades escenes de Thomas Pynchon, amb els seus diàlegs laberíntics i polifònics, assoleixen en ocasions una singular màgia, unint el registre arquetípic amb un costumisme surrealista. A tall d’exemple, una escena exquisida de Mason & Dixon, en la qual personatges del segle XVIII comparteixen una situació que es pot traslladar sense dificultats al present. Els britànics protagonistes que donen títol a la novel·la estan traçant línies de demarcació als Estats Units:
«Mason intenta despertarse. El café más cercano está en la tienda de la cocina.
»–Te ruego –susurra a Dixon– que procures no mostrate siempre tan sumamente..., ¿he dicho sumamente?, quería decir tan puñeteramente animado, amigo mío.
»Sale tambaleándose de la tienda, tratado de recogerse el cabello en una especie de cola. Preparan el café con la ayuda de un termómetro Fahrenheit, sin señalizar, excepto en un punto, exactamente a medio camino entre la congelación y la ebullición, a 122º, allí donde en la madera está pintada una flechita que señala también una incisión en el tubo de cristal. Ésta es la temperatura del agua a la que se echa el café molido, luego la mezcla se agita una o dos veces, el cazo se aparta del fuego y entonces se procede a la decocción. Aunque aclarar el café es algo habitual, aquí es un lujo, y no siempre hay cáscaras de huevo a mano. Dixon ha observado que, si se prueba pronto, la fina materia suspendida en el café le presta un innegable sabor rústico. El líquido que permanece más tiempo en la cafetera, socarrándose casi hasta la abominación, atrae más a quienes buscan en él estímulo físico, como Dixon, que es capaz de tomar el veneno más degradado y atroz que queda en el fondo de la cafetera y, no obstante, sonreír como un idiota.
»–¡Mmmm! ¡El mejor Jamaica al oeste de los Alleghenies.» (pp. 582 i 583 de l'edició a Fábula de Tusquets)
Deliciosa. Es noten els molts cafès compartits per l'escriptor quan feia de militar. Personatges del segle XVIII repetint les convencions sobre la quotidianitat del XX, en una novel·la que junta una sàtira a la societat nord-americana i l’europea, elaborada amb un humor subtil i delicat, juntament amb un rerafons hermètic. Té molts paral·lelismes amb un altre viatge per la nord-america encara no massa occidentalitzada, l’emprés per William Blake a Dead Man.