Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 31 de mayo de 2011

Prendre el pols al moment

Algunes consideracions personals suscitades pels fets dels darrers dies:
Aspecte polític i líders:
Sento a caps de Convergència dient que estan buscant interlocutors dins el moviment. El poder tal i com s’ha entès fins a l’actualitat no està entenent res. Busca interlocutors perquè la seva forma tradicional de relacionar-se ha sigut personalista i vertical. I no trobarà interlocutors en el sentit en el que els busca.
¿Es pensa que està tractant amb terroristes? Es pregunta qui hi ha a l’ombra del moviment 15 m perquè està acostumat a l’era d’unes autoritats personals, però és que aquí no hi ha ningú a l’ombra ni líders. Qualsevol pot ocupar aquest lloc perquè l’era dels líders està acabant. El poder estarà molt més repartit properament.
Si volen arribar a un acord harien d'anar al centre de l’assemblea, agafar el micròfon i convèncer a la gent. Així ho està fent tothom. I els líders de Convergència (o del PSOE, o del PP) no són diferents als altres. Són tothom -a més d'un part important del problema. I això, és clar, difícilment ho acceptaran. Senyors, s’està acabant l’era del poder vertical. Acostumin-se.
S'ha de tenir present un factor. Les forces repressores del seu moment van matar Gandhi, Luther King i a tants d’altres simplement perquè hi havia un cap visible. Ara no mataran a ningún -esperem- però sí que organitzaran campanyes de desprestigi al primer que es presenti com a portaveu. Què fer quan no hi ha ningú? El moment de comprovar-ho ha arribat. Descentralització, ja que tot passa a ser centre.



Pel que fa al sistema informatiu:
Està acabant també l’era de l’ocultació. L’esfera pública i la privada s’estan unint, i a partir d’ara tindrà que existir una relació entre el que es diu i la manera de viure. Això té una faceta política directe (no es pot parlar de pau mundial i que la indústria de l’armament sigui la segona o la tercera indústria del país), però també personal. El que diem ha d'estar en consonància amb el que fem.
La fractura entre els medis de comunicació tradicionals i els nous és evident. I la diferència entre usuaris entre un i altre resulta cada cop més clara. S’ha acabat el discurs institucional pres com a las taules de la Llei. Josep Cuní, Jordi Basté, Pilar Rahola et altri no són la veritat. Un públic acostumat a seleccionar continguts no acceptarà la manera d’informar que promou el relat únic. El medi és el massatge?
La generació amb més estudis de la història –com a mínim quantitativament– i una educació en valors democràtics ha de fer-se conscient de en què consisteixen aquests valors i aplicar-los. És tan simple com viure segons han après que s’ha de viure. Aquesta és la vertadera realpolitik.



Pel que fa a la cultura. Hi ha una massa enorme de gent molt ben preparada que està passant a l’acció. Aquesta revolució no té gaire a veure amb les del segle XX, on primer es tenia que educar a una part majoritària dels revoltats. Aquí molts dels que estan aixecant-se estan molt millor formats que els caps visibles (polítics) i caps invisibles (els grups financers) del sistema vigent, un poder que en la seva majoria està constituït per ignorants, sense una base cultural en el sentit humanista.
En general la classe política i financera no té el menor interès en l’alta cultura ja sigui entesa en els termes clàssics, ja sigui entesa en els termes postmoderns. Aquesta és una de les grans tragèdies del present, i no crec exagerar. Simplement no han llegit ni a Plutarc, ni a Homer, ni a Joyce, ni a Proust, no saben qui és Klee, ni de què parlava Thoreau, ni què va fer Warburg, ni on va acabar Bruno, ni quines són les novetats aportades per Kant... L’únic que els interessa és el valor al mercat de l’art de la darrera obra del nom famós. l una part significativa dels revoltats si té com a mínim nocions dels grans autors, de les seves idees i propostes, i estan acostumats a debatre sobre ells. Pel que fa als altres revoltats, la gent que no ha rebut una educació acurada pels avatars vitals fan el que sempre ha fet el poble amb el saber autèntic: escoltar-lo amb gust.



Alguns revoltats s’estan posant nerviosos o estan entrant en un joc de guanyadors i perdedors. Ni hi ha pressa (no ens ha portat ella fins aquest atzucac?) ni crec que sigui positiva la retòrica del triomf. És més, gairebé amb tota seguretat el moviment perdrà en primera instància. Raó? Tan simple com que una maquinària molt ben engreixada i disposada per la victòria d’uns pocs disposa de totes les eines per aquest objectiu. No es poden guanyar als escacs si el rival solament et deixa jugar amb una peça.
Però és que la victòria solament li preocupa al poder vigent. Aquí no es tracte de victòria o de derrota, de guanyar la champions futbolística o de ser els més guapos: es tracte de justícia social i de consciència d’unitat col•lectiva. I aquesta arriba, però ho fa amb lentitud, sense preocupar-se per les presses humanes.
Amb derrota i amb lentitud arribarà a bon port el vaixell.
El que sí buscaria són petits reptes immediats, com per exemple aconseguir la dimissió del conseller d’interior per un dels actes més indignes comesos darrerament contra la població catalana.
Bé, sento tenir que abandonar les entrades sobre art, pensament, literatura, etc., i tenir que agafar un to doctrinari, de púlpit, però... tots plegats hem de prendre el pols del temps, un dels dos aspectes que queda plasmat en les obres d'art (allò etern i allò del present).

Ara mateix tots estem a la plaça i ens estem mirant als ulls els uns als altres. Estarem tots plegats més propers a la veritat i a la justícia avui que fa unes quantes setmanes? Això esperem...

sábado, 28 de mayo de 2011

Un missatger de missatgers

Gil Scott-Heron, missatger de missatgers, va crear alguns dels millos discos de tota la meravellosa tradició de la música negra americana, amb joies com Refleciton o From south Africa to south Carolina (amb Brian Jackson), a l’alçada de What’s going on, A love supreme (del seu admirat Trane), Catch a fire, Kind of blue o Curits... i molts pocs més.


Allò bo de fer música de l’ànima és que l’ànima és immortal i per tant l’esperit i el goig d’aquestes músiques és potencialment infinit. Molt pocs poden dir el mateix.



Poesia feta música, però poesia i música de veritat, sense concessions, el pare del rap, però també en aquest cas el de veritat, el del carrer i que sap escoltar el que es cou a les cantonades, i no aquella bufonada on desfilen joies i iots. Scott-Heron cantava a allò de millor que rau en les persones –cosa que, com estem comprovant, és el que fa més por al poder vertical–, amb uns darrers anys en que semblava haver recuperat les ganes per crear i el nervi.



Gil Scott-Heron va compondre aquest Storm music que sembla haver estat creat per ara.
From time to time the darkness comes along
to terrorize the weak and challenge the strong.
(...)
Justice is coming on the winds of storm.
We resist in the present for those yet unborn.
Freedom is spreading like the winds of a bird
and the message it carries has got to be heard.

Llarga vida a Gil Scott-Heron, missatger de missatgers.
Com cantava: I'm talking about peace.

viernes, 27 de mayo de 2011

Ens estan pegant a tots

Uns:


Els altres (Si us plau, veieu el vídeo sencer. Tothom queda retratat):



Els que penseu que això no va per vosaltres, no us enganyeu. Quan les forces de seguretat actuen així, ens estan pegant a tots, i un dia us tocarà a vosaltres.

Salut i veritat. Pau, pau, pau.

Felip Puig, tu no ets un sheriff. Ets un pobre acomplexat. El vostre món s'està anant a l'infern. Felicitats.

Mini-missatges des de la Lògia Blanca de Twin Peaks:
1- La televisió pública catalana en el seu telenotícies migdia ha manipulat greument la informació, ordenant el relat de tal manera que no quedés gaire malmesa la credibilitat dels mossos d’esquadra i triant les parts dels documents gràfics més suaus. Per no ferir susceptibilitats? Estem tips de dinar amb cadàvers esquarterats de tot el món i no podem veure com peguen a ciutadans catalans els mossos d’esquadra? .
Recordem als bons professionals que treballen a Tv3 (que hi són, i en gran quantitat) que és un servei públic, pagat per tots els ciutadans, i que no tindria que estar al servei del poder en situacions com aquesta. Més encara quan ara qualsevol persona pot consultar el que ha succeït de veritat per la xarxa. Ja no estem als anys seixanta, comissaris polítics.
Qui vulgui veure la brutalitat del que ha succeït i la diferència entre unes conductes i les altres que vegi aquests dos nous vídeos, un d'Europa press:

I l'atre de Vila web, amb l'aparició d'un espontani genial, l'Enric Casasses, un altre que sempre està on ha d'estar:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3891852/20110527/mossos-carreguen-concentracio-protesta.html
«Aquesta revolució que ha començat no l'aturaran pas»
Altres prefereixen tenir la Plaça Catalunya plena de guiris, prendre un gin-tonic rera l'altre als bars del voltant, i seguir perbocant pensant en els polítics. Qüestió d'eleccions.

2- Agressió a un jove en cadira de rodes.

A qui se li ha acudit el desgavell d’aquest matí? Perquè ni tan sols té sentit com acte repressiu. Estratègicament sembla haver estat pensada pel seu pitjor enemic. Acaben de quedar com uns sheriffs de pa sucat en oli davant l’opinió pública de tot el món. S’ha de ser inútil.

3- A les set manifestació.

4- Gran manifestació a Girona, multitudinària (pel que és Girona). Aquest impuls de la gent no hi ha qui ho pari, i menys algú amb la mentalitat de poder vertical.

5- Valentia i covardia en estat pur, tots dos en la mateixa imatge. On estan els perroflautas? La classe mitjana s'està aixecant però alguns continuen immersos en els seus somnis de paradisos fiscals i comptes secrets.

Tots plegats hem d'estudiar les lliçons de Gandhi.
Pau

Extra track: Per a La Vanguardia que la policia atonyini a uns catalans asseguts i amb les mans aixecades mereix tres planes a la pàgina trenta i tants.
Les revoltes al nord d’Àfrica mereixien trenta planes, i el senyor Trias uns publirreportages dignes de Shakira.

Valle-Inclán estimat, aquest és el temps de reivindicar-te. Seràs motiu d’inspiració per a tota una nova generació d’escriptors.

miércoles, 25 de mayo de 2011

A vuelo de pájaro




Cel de les platges de Barcelona. Acció projectada per l'artista Daniel G. Andújar i celebrada el passat diumenge 22. Andújar ja fa temps que promou aquestes accions. (http://www.localizacion.org/)
Res no es perd. Mai. Qui li anava a dir que la seva acció coincidiria amb el que va coincidir?

Democratitzem la democràcia.

lunes, 23 de mayo de 2011

Poder per a la gent?

Fil musical per a un dilluns que ofereix sensacions de llindar. Una cosa està morint, està naixent una altra, i tots junts ens trobem al bell mig del procés.
La música de l'ànima sempre s'ofereix a ajudar-nos i ens refresca amb el seu inesgotable groove.
En primer lloc Move on up.


Curtis Mayfield ja ho va cantar: Allò que exigim és que torneu el poder a la gent. No és aquest el punt focal de la democràcia? Llavors com pot ser que persones i entitats alienes a aquest poder del demos siguien els que manin veritablement? Aquesta és en essència la reclamació, el que està fent que la classe mitjana reaccioni. Això no ho diu el bo d'en Curtis, però ho afegim nosaltres i ell ho subscriu des del cel del soul. Al cap i a la fi ell ja va cantar demanant Poder per a la gent, veritables amos del sistema. És o no és això la democràcia? O consisteix en votar cada quatre anys, com han afirmat aquests dies representants dels partits majoritaris?
En Curtis també canta que hem de continuar sortejant els problemes fins arribar al destí. I aquesta idea ens porta a la segona cançó inspiradora, A change is gonna come, de Sam Cooke:


Ens queda un llarg camí, però el canvi arribarà. No hi ha altra possibilitat. O el canvi o una mena de suïcidi col·lectiu completament absurd. Esperem que tots plegats escollim l'opció correcta.
Curtis Mayfield i Sam Cooke... Com és que entenem tan bé una música sortida dels camps de cotó i els seus esclaus? Qui ens anava a dir que tots plegats acabaríem acampant a las places públiques per a exigir justícia.
Per concloure, una salutació de l'immortal pare de l'esperit funky.

Amb l'esperit del funk arribarem al nostre destí.

domingo, 22 de mayo de 2011

Worldrevolution?

Trec de la web de l'acampada a Girona un decàleg de mentides imputades als moviments que demanen una democràcia més autèntica, recopilat per la gent d’Attac.
Són els següents punts:

1. Es falso que sólo traigan protestas y no propuestas. Están en su web, y son más concretas que algunos programas electorales.
2. Es falso que estén contra los políticos. Lo que piden es políticos responsables que no estén en contra de la sociedad y que no utilicen las instituciones de todos para su interés personal.
3. Es falso que rechacen la democracia. Lo que quieren es más democracia, y que la soberanía resida en el pueblo, no en los mercados ni en los banqueros.
4. Es falso que no crean en el voto. Por eso exigen una reforma electoral, para que cualquier voto de cualquier ciudadano valga igual.
5. Es falso que sean unos antisistema. Antisistema es la corrupción, la injusticia o la impunidad. ¿Es acaso esa democracia, que ellos reivindican desde la primera palabra, contraria al sistema actual?
6. Es falso que sean violentos. Apenas ha habido incidentes, a pesar de la muchísima gente que hay.
7. Es falso que sean apolíticos. Es un movimiento apartidista, que no es igual.
8. Es falso que sean sólo jóvenes. Hay muchos jóvenes en esas plazas; jóvenes a los que ya no se podrá descalificar como “ninis” o “conformistas”. Pero también hay ciudadanos de cualquier edad.
9. Es falso que pidan la abstención. Lo que piden es el voto responsable: un atrevimiento “contra la libertad“, según el casposo criterio de la Junta Electoral de Madrid.
10. Y sobre todo es falso que esto se vaya a terminar el domingo, después de votar. Porque la democracia no consiste en votar y callar. Porque el lunes, cuando estas elecciones hayan terminado, el Mayo de 2011 continuará.


Breu passeig per la Plaça Catalunya de Girona.


L’expressió popular que es troba a una ciutat normalment tan somorta com Girona sembla un miracle. Amb tot, si de debò es pretén aconseguir un canvi profund dels òrgans de poder real, és a dir, crear mecanismes de control sobre els centres financers entesos en un sentit ampli, això no es pot quedar en aquest punt. Per a tenir possibilitats d’èxit la ciutadania ha de fer pressió per tot Europa. Òrgans polítics de control supranacional per a uns centres que ja operen supranacionalment.
Per això hem d’aconseguir una worldrevolution.

sábado, 21 de mayo de 2011

Això és la democràcia

Les concentracions continuen endavant, un esperit de ciutadania recorre les places públiques, amb civisme però fermesa, reproduint cada nit la més gran pluja d’idees viscuda a aquest país en molts anys. Algú troba que això sigui dolent? Pot estar qui es consideri demòcrata en contra d’això? Bé, alguns opinadors se’n riuen, però més enllà d’ells, qui pot negar la bellesa i la força del que està succeint? La gent es reuneix a la plaça pública i reclama el que es seu, és a dir, el poder per a cada ciutadà, justament el que és el cor de la democràcia. Ho exigeix amb força però també amb civisme. I això provoca un riure burleta en alguns? Doncs què hi farem.
Ara resulta que els que defensem la democràcia som anti-sistema. Ja s’està veient quina és la seva idea d’aquest sistema. Aquesta és la noció que alguns tenen del que és la democràcia. A què li tenen por? L’esperança en que aquest sentiment de ciutadania arreli en els participants va en augment, allò que circulava fins ara solament en certes esferes ara es comunica a les places, gràcies a aquesta irrupció de ciutadania la veritable societat civil s’està informant millor sobre quines són les potes que conformen el sistema i com s’ha d’actuar per regenerar-lo.
Per exemple, em vaig trobar amb el Professor Ambrosius, de la universitat de Königsberg; ell em va explicar algunes dades sobre el funcionament del Capitalisme. Em va preguntar quina raó hi trobava en que el sistema capitalista visqués una bipolaritat entre períodes de crisi i altres de bombolla. «Seguim el model dels clàssics», em va dir. «Preguntem-nos a qui li beneficia i com» Segons el professor, aquest cercle viciós es crea artificialment. Per l’efecte bombolla, es fomenta una eufòria induïda per estimular que els diners circulin, la gent comença a endeutar-se, es demanen hipoteques per a pagar primeres, segones, terceres residències, es financen inversions, es consumeix voraçment sense que els diners que paguen la festa formin part de la renta autèntica de les persones, sinó que són diners prestats pels bancs.
«Però tota festa nocturna comporta una ressaca diürna, oi, estimat amic?», em va dir el professor Ambrosius. Després de la festa arriba la corresponent crisi, els bancs retiren els diners en circulació i, què trobem? Doncs que ells recuperen la inversió en els crèdits que han donat, guanyen els corresponents interessos, i a més augmenten el seu patrimoni ja que un percentatge important dels ciutadans no podran acabar de pagar el que van adquirir en plena eufòria. I qui s’ho queda? Recuperació de les inversions, guanys pels interessos i encara augment de patrimoni. La maquinària perfecte per dessagnar cossos. Vampirisme a gran escala. La crisi es tanca, al cap d’un temps es torna a estimular un període d’eufòria, «es llancen les xarxes de nou al mar, i a esperar que nous peixos desprevinguts piquin. Tinguem pietat pels pobres peixets, amic meu», va concloure el professor de la universitat, abans d’acomiadar-se.




En un altre moment parlarem d’objectius concrets a obtenir i d’esperits que han de perdurar. Ara encara es temps de gaudir amb la sensació que deixa la veritable democràcia. Aquest esperit ens cita a tots i ens planteja què preferim: continuar com fins ara, descoratjats però amb l’excusa barata de poder criticar «els polítics», o bé intentar millorar les coses. I no solament depèn dels altres. També depèn de nosaltres, de cadascun, de tots plegats.
I als que s’ho miren amb pessimisme: ep, vosaltres, no deixeu que el pes de la desesperació caigui sobre les vostres carregades espatlles. Seria la victòria més preuada pels que estan remenant les cireres, buscant que menys d’un u per cent de la població segueixi acumulant el noranta nou per cent de la riquesa. O fem un sistema més just o això es cau a trossos.
Aquest és el moment. Això és la democràcia.


(Afegeixo textos inspiradors dels dos darrers dies, a sumar al que ja vaig pujar ahir de l’Artista abans anomenat Subal Quinina. Es tracta d’un text d’Ingrid Guardiola i d’un altre d’Ivan Humanes, que inclou com a generós regal un vídeo del sempre admirable José Luis Sampedro. Qui vol llegir a altres mil cretins tenint a mà La vieja sirena o La sonrisa etrusca?)

jueves, 19 de mayo de 2011

Viure és escollir

Dos reaccions al moviment que s’està vivint a tot el territori ibèric (i que pujarà en breu cap a altres zones europees), la d’una ciutadana de Burgos anomenada Cristina, i la de l’escriptor català Quim Monzó a les pàgines de La Vanguardia.

Per la seva banda, això escriu Quim Monzó:
«Anteayer, un diario madrileño publicaba un reportaje con el titular Hacia dónde va la #spanishrevolution? Contemplé el hashtag y enseguida tuve clara la respuesta: la Spanish Revolution no va a ningún sitio convincente. Para empezar, porque, más que una revolución, de momento es una acampada. Hacer acampadas está bien, pero una revolución es otra cosa. Explican los diarios que, el domingo, 150.000 personas se manifestaron en España. Si, tal como dice el censo, hay 47.021.031 ciudadanos, la cifra de manifestantes (150.000) supone sólo el 0,037 por ciento de la población. Dudo de que con un 0,037 por ciento se haga nunca revolución alguna.
Más que en un cambio drástico de las instituciones políticas y sociales y de las estructuras económicas, esta presunta revolución española que enarbola su nombre en inglés –Spanish Revolution– hace pensar más bien en los enrollados que van al restaurante a comer noodles porque, llamando noodles a los fideos, creen que son supercosmopolitas. Necesitados de una causa por la que luchar, los campistas se ven como revolucionarios, sin darse cuenta de que ese mismo nombre en inglés denota sumisión a todo un sistema de valores; no sólo lingüísticos. No seré yo quien defienda a los políticos con poltrona, que en general me dan arcadas. Que los campistas digan que luchan contra el bipartidismo es lindo, pero para eso están las urnas: para votar a otros partidos que no sean los dos que cortan el bacalao. La empanada que los campistas exhiben es tan grande que resulta difícil saber qué quieren. ¿Que, el próximo domingo, la gente no vaya a votar? ¿Ejecutar a González Sinde? ¿Enterrar al capitalismo? Vale, pero ¿para poner qué? Y, cuando hablan de acabar con la partitocracia, ¿qué piden exactamente? ¿Que no haya partidos? Miau, porque cuando no hay partidos es que hay partido único.
¿Eso de "Falta pan para tanto chorizo" cabe perfectamente en los 140 caracteres que pide un tuit, pero ¿qué pan proponen? ¿Masacramos las urnas y que a partir de ahora una camarilla autodesignada escoja quién tiene que representarnos? He leído incluso que alguien habla de establecer "un gobierno de transición que nacionalice la banca, acabe con la dictadura de los ricos y saque a España de la UE". ¿Un gobierno de transición? ¿Sacar a España de la UE? ¿Nacionalizar la banca? ¿Dictadura de los ricos? Como pasa con los que alegremente usan la palabra nazi para insultar a los rivales, a los campistas les delata que utilicen dictadura con tanta ligereza. Han visto muchas pelis, y muchas retransmisiones de las manis de Túnez y El Cairo. Anteayer, en Twitter, con ironía y un punto de maldad, @ElGatoMiraRaro escribía: "Pueden cosernos a porrazos, pero nunca nos quitarán... el interneeeEEEER!". Poco después decía @200bares: "¿Mamá, ¿me das dinero para la acampada?"».

Resulten dos posicions antagòniques. La vida en un sistema democràtic suposa (o tindria que suposar) una constant sèrie de eleccions. El compromís amb un present que desplegarà un futur o un altre obliga a optar entre la tria bona i la tria dolenta. Quina part prendre en aquest cas, la de la ciutadana indignada que irromp en l’espai públic, o la de l’opinador que porta dècades a sou del grup Godó?
Per la meva banda ho tinc clar. En Cristina noto la vibració de la veritat, mentre que en Quim Monzó noto de rerafons una vida confortable feta de concessions, de guanys fàcils, d’una opinió confeccionada a gust del pagador, de dècades sense escriure una sola obra de veritable valor estètic.


Finalment, i abans de deixar per ara la qüestió, l'enllaç a un text de l’Artista Abans Conegut Com Subal Quinina (Miquel Adam Rubiralta), sencillament admirable, com a mínim al meu parer: http://artistabansconegut.blogspot.com/2011/05/hola.html


I tu qui opció prefereixes? Cada cop queda menys temps per decidir-se...

martes, 17 de mayo de 2011

Defensem els drets dels animals




Esperem impedir que no li tallin el cap a l’àliga, l’animal que representa a la Universitat de Girona.


Els ciutadans encara volem una universitat pública i de qualitat, no com els anti-sistema neolliberals que s’han apoderat dels nuclis de poder.

domingo, 15 de mayo de 2011

Convocatòria a Girona

Hem rebut aquest missatge dirigit a la comunitat de la Universitat de Girona:






«Correu d'adhesió a la concentració de dimecres 18 de maig en defensa d'una Universitat pública i de qualitat

Des de dimecres 11 de maig l’alumnat, el personal d’administració i serveis i el personal docent estem duent a terme accions per dialogar amb l’equip del rectorat, perquè se’ns informi i se’ns demani la opinió sobre com es pensa actuar davant la decisió de la Generalitat de retallar 9.5 milions d’euros a la Universitat de Girona.
El dimecres 11 de Maig es va aturar el Consell de Govern on s’havien de prendre decisions relatives a les mesures de contenció de la despesa de la UdG. El dijous i el divendres de la mateixa setmana es duien a terme manifestacions multitudinàries de l’alumnat, PAS i PDI, en la línia de les reclamacions que apuntàvem al principi d’aquest escrit.
Ara, us convidem a tots i totes a unir forces amb la comunitat universitària i venir el dimecres, dia 18 de maig a les 12:00 h. als diferents campus (Barri Vell, Centre i Montilivi) o a les 13:00 h. davant de la Seu de la Generalitat de Catalunya a Girona.

Creiem necessària la màxima participació a la concentració com a acte de rebuig a la forma amb què s’estan duent a terme les retallades a la Universitat, amb precipitació, desinformació, de manera lineal, i en deteriment dels professors associats i en general dels treballadors en condicions laborals més precàries.

No acceptem aquesta manera d’actuar des dels òrgans de govern de la UdG, i no aprovem ni la quantitat de la tisorada que es vol aplicar a la UdG, ni la manera en què es vol aplicar des dels òrgans de govern de la UdG. El nivell salarial més elevat queda intacte, sense cap retall, mentre que es pretén augmentar les taxes de matriculació i no renovar els contractes temporals del personal docent associat i PAS, que ja fa anys que viuen en aquesta incertesa laboral.

Reclamem transparència en la informació, un debat continuat amb tota la comunitat universitària i una negociació real amb el Govern de la Generalitat, que deixi clara la posició de defensa de la UdG davant les tisorades i que posi sobre la taula una relació justificada de les prioritats de la UdG i de la forma en què s’hagin de dur a terme les mesures de contenció.

Podeu consultar tots els documents i informacions relatius a les mobilitzacions i les accions que es duen a terme al següent enllaç del bloc o al grup de facebook . Per qualsevol aportació o consulta que podeu tenir escriviu a contra.la.retallada.a.la.udg@gmail.com.
Preguem feu la màxima difusió possible d’aquesta convocatòria als vostres contactes.»





No cal dir que si algú em busca dimecres cap al migdia, ja sap on trobar-me.

jueves, 12 de mayo de 2011

La ciutat fantasma (o de com es destrueix la universitat pública en aquest país)

L’educació universitària pública i amb qualitat a Girona es troba en perill. És així de simple i de directe. I és veritat.

Les retallades de la Generalitat impulsades per Convergència i Unió suposen la no renovació dels contractes de bona part de les persones amb places interines, a més de fortes pujades en les noves matriculacions. És a dir, com ja han fet els nois d’Esade i liberalistes varis als diversos estats: les classes mitges i baixes paguen les factures, mentre les classes altes (els alts càrrecs) xiulen com qui no vol la cosa. Fan fora de manera encoberta a 300 amb sous indignes per mantenir 3 amb grans sous, just aquells tres amb poder de decisió que han portat el cotxe a aquest atzucac. Paradoxes del nostre estimat sistema.
Tenint present que la universitat és la segona activitat econòmica de la ciutat, i que la Generalitat ja està enfonsant l’aeroport amb el seu enfrontament amb Ryanair, quin futur li espera a la comarca? Li tenen mania a Girona o què?
Ja ho van cantar The Specials: el nostre futur consisteix en esdevenir la ciutat fantasma


…No job to be found in this country
Can't go on no more
The people getting angry…

Senyors d’Esade: suposem que a les divines aules de la seva il•lustríssima universitat no els hi van ensenyar que passa amb els cotxes quan xoquen contra murs. Amb tota humilitat però ens atrevim a corregir la mancança. Quan un cotxe s’estavella contra un mur tothom pren mal. És una qüestió física. Com diria la poeta, tu, tots, tothom. I el cotxe va directe contra la tàpia.

Com a mínim ens queda continuar cantant:
This town, is coming like a ghost town

martes, 10 de mayo de 2011

Amor als llibres

Com plasmar l’amor al llibre i l’amor a la Paraula de manera plàstica?







La curvatura de les pàgines, la llum càlida, els volums gastats per l’ús, la amabilitat que emana de les dos figures, el gest que senyala cap a on mirar... una escena domèstica que convida a l’espectador, un univers desitjable.
Resposta contundent la de Rembrandt.

domingo, 8 de mayo de 2011

Lágrimas en la cinemateca (i7) Club Silencio

Escena 7
Mulholland Drive, de David Lynch.

Tres de la noche, en el club Silencio

En Mulholland drive Lynch partió del Hitchcock de Vértigo, tanto al dividir la estructura de la película en dos secciones como al explorar en el argumento las disociaciones psicológicas y el efecto siniestro. Y como en el maestro inglés, también incluyó alguna escena con las actrices llorando, una de ellas rubia, por supuesto.
Claro que Lynch rompe con la regla cultural de que los hombres no aparezcan llorando, y en algún momento de su filmografía ha incluido ese tipo de secuencias, rasgo de singularidad del director y que vuelve a situarlo en los márgenes del discurso mayoritario. Los hombres no lloran, pero sí lo hace el hermano de Alvin Straight al descubrir que su hermano, con el que se peleó con la consecuencia de diez años sin dirigirse la palabra, ha sido capaz de recorrer más de quinientos kilómetros a lomos de una cortadora de césped para reencontrarse, en el que probablemente sea el último encuentro entre ambos.
Igualmente, no hay que olvidar a Merrick, el hombre elefante de la película con idéntico nombre; el desgraciado protagonista solloza después de que una hermosa y sofisticada actriz interpretada por Anne Bancroft le haya dicho que no ve en él a un ser monstruoso sino al Romeo shakespeareano, uno de cuyos diálogos con Julieta recitan. Aunque no se trata de mujeres, ambos ejemplos merecen ser recordados porque encarnan la mezcla de bizarría y emoción característica del cineasta, así como la anormalidad que encarna.
Con todo, y siguiendo la estela de Hitchcock, uno de los tipos de secuencias más rodados por el director es la del sollozo femenino, por ejemplo con ademanes exagerados, puro histrionismo incontenible, como la madre de Lula en Corazón salvaje, lágrimas de bruja que se arranca mechones de cabello y se revuelca por el suelo porque no ha logrado todavía que sus anhelos perversos se hagan realidad. La interna fealdad abyecta se plasma en unos gestos extravagantes.
Pero en un cineasta que tan a gusto se siente en las polaridades y los desdoblamientos, no podía faltar, frente a esa abyección o el gusto por la monstruosidad, la búsqueda de una belleza casi publicitaria por su limpidez estética, que exhibe hermosos rostros atrapados para que se vean de la mejor manera posible, como si se tratara de un anuncio para perfumes. Si Bergman era un cineasta de rostros, Lynch no le queda a la zaga. Incluso uno de sus recursos preferidos consiste en situar una cara sobre un fondo no diegético, como los de la madre de El hombre elefante o en Dune. De nuevo Hitchcock como influencia, cabe recordar la pesadilla de Vértigo.
Bergman y Hitchcock combinados. En Mulholland drive las dos protagonistas femeninas van al club Silencio. En él, todo lo que se escucha sobre el escenario resulta una grabación. Aunque el actor carnal haya desaparecido, su voz fijada en el soporte tecnológico puede extenderse para una eternidad teórica.



La Llorona de Los Ángeles canta una versión del Crying de Roy Orbison y provoca con su letra las lágrimas de las dos mujeres que lo contemplan, la amnésica Rita y la enamorada Betty.
Las lágrimas en los rostros femeninos de Lynch comienzan el proceso con una contracción de las facciones que anuncia la descarga de la tensión; luego, unas tímidas gotas cruzan el rostro, muchas veces con la cámara atendiendo a la textura de la piel, el rostro tan iluminado que se ve como se irrita la epidermis ante el paso de la lágrima, los poros abiertos, tal y como se observa por ejemplo en los rostros de Naomi Watts y de Laura Elena Harring en Mulholland drive, tal vez la expresión más conseguida en toda su filmografía del lloro femenino, sentadas en el club Silencio, donde todo es una grabación sin orquesta.
No podía ser de otra manera: llorando. La razón de los personajes interpretados por Watts y Harring todavía no comprende que habitan un purgatorio post-mortem, pero ya lo harán. De hecho, el cuerpo ya lo sabe y llora en consecuencia. La cantante cae, la canción sigue sonando (en el club Silencio todo es una grabación) y con eso los dos personajes deberían empezar a intuir que tal vez no están comprendiendo cabalmente su situación, que, de la misma manera que la canción suena pese a que la Llorona haya caído (¿muerta?), quizá ellas dos estén aún experimentando escenas de su anterior existencia, ahora que ya han abandonando la esfera de los vivos.
Aunque todavía no lo saben, son fantasmas.
De esa manera, el mismo motivo temática de la mujer que llora ejemplificado en artes plásticas diversas pone de manifiesto las diferencias sustanciales entre unas y otras, el poder de la representación frente al poder del registro del tiempo. Más que la capacidad de atrapar cuerpos en la pantalla, lo cual sólo puede afirmarse como metáfora poética, lo específico del cine consiste en poder registrar el tiempo y una acción desarrollada en él. Pocas acciones más significativas para plasmar ese tiempo que una persona llorando.
En el caso de las películas y parafraseando vieja chatarra cultural, se podría decir que los fantasmas también lloran.

viernes, 6 de mayo de 2011

Lágrimas en la cinemateca (6), Hitchcock y Tippi Hedren

Escena 6
Los pájaros o Marnie la ladrona, de Alfred Hitchcock.

Interior. Hora indeterminada aunque nocturna. Pese a las lámparas, buena parte de la habitación queda a oscuras. Se oye el rumor de pájaros piando, inquietos.

¿Quién está haciendo sufrir al personaje femenino? ¿Cómo ha conseguido que alcance tal grado de pánico y de desolación una elegante y deportiva mujer norteamericana de mentalidad liberal pero educación religiosa, independiente y triunfadora en la alta sociedad estadounidense?
Como protagonista la rubia Tippi Hedren, belleza de una perfección gélida, rasgos aniñados pero cuerpo femenino. En Los pájaros, Melanie actúa como una joven adinerada, sin preocupaciones, capaz de correrse juergas en la moderna y joven América o en la vieja Europa, que obtiene sus recursos gracias a la fortuna familiar. Por su parte, en su siguiente papel, Marnie la ladrona, interpreta a una eficiente trabajadora, enigmática y fascinante en su carácter elusivo, hábil amazona que doma caballos pero evita el contacto masculino, amén de cleptómana a la menor ocasión.
Pues bien, en estas dos películas que escenifican procesos psicológicos, en la segunda un proceso enfermizo, tal vez también en Los pájaros aunque expresado de manera metafórica, el bello rostro de Tippi Hedren pasa de la suficiencia insolente de la afortunada y poderosa al estupor de quien descubre su fragilidad, con dos tramas que revelan el sufrimiento interno oculto en su éxito social. ¿Podría un retrato fijo mostrar una gama de sentimientos tan amplia? Las lágrimas surgen con mayor virulencia por el desmoronamiento de las defensas, índice del proceso de revelación que va a producirse. La trama narrativa hermana al cine de la literatura y lo separa de las otras artes visuales, creando una profundidad de drama en progresión en la descripción del personaje.


Algunos cineastas están interesados en que los personajes exterioricen unos sentimientos bienintencionados incluso en las peores circunstancias. Hitchcock nunca se incluyó entre ellos. Prefirió administrar a los cuerpos de sus actrices unas torturas diferidas mediante los dispositivos del arte. La pulsión sádica se concreta en el fotograma. Tippi Hedren nunca más hermosa que al inicio de Marnie, nunca más desmejorada que al final del metraje. ¿Qué sucedió entre bastidores, cuando las cámaras estaban apagadas? En ambas películas sus personajes padecen un proceso de maltrato, en Los pájaros sin sentido lógico aristotélico –sí psicológico, dado el simbolismo de la película–, en la otra un desvelamiento de la verdad que rompe las corazas para liberar de su pasado a la ludópata Marnie. En ambos casos Melanie y Marnie sufren, chillan y lloran.
Para el director, la actriz ha de derramar las lágrimas, sobre todo si el trasfondo psicológico deja entrever conflictos sexuales subterráneos.
¿Quién tortura así a la belleza rubia? Ni pájaros, ni recuerdos desazonadores, ni maridos asombrados.
Una silueta oronda se dibuja en la pantalla. ¿Puede ser Pigmalión un sádico?

martes, 3 de mayo de 2011

Lágrimas en la cinemateca (5), Persona, de Bergman

Escena 5
Persona, de Bergman.

La hora del lobo en que los sueños se confunden con la vigilia. Isla. Casa al borde de la playa.

Si en Dreyer el drama de la hermana atacada por el vampiro mantiene todavía la unidad del sujeto concebido como tal, en Bergman ese yo se fragmenta y duplica, tal vez el paso previo a la disolución. ¿En qué consiste una persona? ¿Los vampiros que acosan no serán en realidad otras facetas de ese mismo yo? ¿Existe el yo? Esa disolución de la unidad en lo múltiple ha de evidenciarse de alguna manera, de ahí los juegos de desaparición o de duplicación en el cine del sueco.
En las mujeres del cine bergmaniano irrumpe un tipo diferente, que no se permite el lloro, alejada incluso patológicamente de los efluvios emocionales, que tanto contrasta con los huracanes emotivos de otros personajes femeninos bergmanianos. Tres actrices despliegan una paleta de emociones muy contrastadas: Liv Ullman exhibe un patetismo que duele a la mirada ajena en La hora del lobo o La vergüenza, mientras que en Persona es Bibi Andersson, quien toma el relevo en ese papel y da rienda suelta a su pathos, exhibiendo sus debilidades primero con timidez, luego casi con jactancia.
Por su parte, Ingrid Thulin se incorpora a la galería de bellezas nórdicas ideales; en El rostro mira al espectador desde una frialdad de andrógino, ser desencantado que ya conoce todos los trucos y falsedades humanas. El título de esa película sirve como otro prueba más del interés que suscitaba en Bergman las caras, auténtico explorador de sus latitudes. El rostro altivo de Ingrid Thulin remite a la orgullosa procacidad de alguno de los rostros warholianos en los Screen test, como la ausente Nico, o el protegido por las gafas de sol Lou Reed. ¿Estarían sus ojos llorosos tras las referidas gafas?
Esa dicotomía se vuelve paradigmática en Persona. El doble rol de los dos prototipos femeninos, el de la mujer fría que logra refrenar la expresión de sus sentimientos y el de la pasional dominada por sus querencias se convierte en reflexión fílmica. Ese esquema ha de valorarse contemplando los primeros planos de las actrices en la película.

En este caso Liv Ullman interpreta al ser pasivo, un personaje que trabaja asimismo de actriz; el personaje ha explorado demasiado sus sentimientos mediante el desfile de máscaras de su trabajo, desfile que en realidad revela la propia interioridad en cada papel ajeno. En esto similar a la Jane B. de Agnès V. La mujer moderna sofisticada ha aprendido lo mismo que el hombre: ya no sabe llorar. Quien llora en Persona, quien maldice y quien sobre todo no para de hablar es el personaje interpretado por Bibi Andersson. La enfermera sí se permite dar rienda suelta a sus pasiones.
La película muestra la escisión de una personalidad en dos mitades contrapuestas que provocan una disociación: la orgullosa alma superior del artista que enmudece por el sufrimiento humano universal y por su podredumbre interna, y el alma inferior que intenta ayudarla, descubriendo que ella misma está desquiciada por un torbellino de emociones. De ahí que Alma, el nombre del personaje interpretado por Bibi Andersson, llore en diversas ocasiones. Y que el personaje de Liv observe impertérrita. Las lágrimas no se asoman a sus ojos ni siquiera en las peores circunstancias, cuando Bibi la abofetea.
Pocas veces una puesta en escena expresa tanto la interioridad de los personajes, en este caso la disociación de una personalidad partida en dos. ¿No era esta capacidad de revelación uno de los objetivos del retrato para Jean-Luc Nancy? Que la puesta en escena descubra cierta verdad íntima. Pero, ¿a quién retrata esa verdad íntima? La película acaba informando especialmente del demiurgo que ha creado la narración y de sus temores en esos momentos.

lunes, 2 de mayo de 2011

Lágrimas en la cinemateca (4) Stalker, de Tarkovski

Escena 4
Stalker, de Andrei Tarkovski

Casa campestre. Atardecer lluvioso pero rayos de sol se cuelan por entre las nubes.

A Tarkovski le interesa más el rostro masculino que el femenino, a juzgar por el hecho de que en su filmografía predomina con mucho los hombres. Además, las escasas mujeres que aparecen a menudo sufren algún tipo de trastorno, como la idiota de Andrei Rublev, la esposa de Sacrificio, que no puede refrenar un ataque histérico o la esposa de ultratumba y semi-epiléptica de Solaris. Las tres grandes mujeres de su filmografía son María, la criada con la cual el sacrificio se opera, la madre-esposa de Espejo y la esposa de Stalker.
La mujer del místico llora en varios momentos del metraje. En la última ocasión se produce uno de los milagros del cine. Tarkovski decidió utilizar un recurso que manejaron algunos cineastas en los sesenta y setenta, como Bergman (inicio de La hora del lobo) o Godard (secuencia de Pierrot el loco).




En esa penúltima secuencia de la película, la esposa del místico se dirige a la cámara y con este gesto intenta comunicarse con el espectador. Confiesa su manera de sentir hacia su marido, explicando cómo se enamoró de él y que por ello decidió soportar todos los sacrificios implícitos a su condición. Como en Perlov, la cámara se convierte en confidente, en una apariencia extraña del Home cinema, cine familiar.
Se produce una ilusión: la ruptura con el narrador omnisciente y, al dirigirse al espectador, éste pasa a ser el testigo del acontecimiento, un poco como en el cine de Agnès Varda, en que casi siempre evita el narrador omnisciente, convirtiéndose ella misma en testimonio y narradora, aunque con la diferencia de que en muchas de sus obras Varda hace de testigo mientras que en Stalker ese papel queda reservado para cada espectador.
Con esta decisión Tarkovski logró modificar la percepción del espacio del público, uniendo dos ámbitos radicalmente separados como el mundo empírico y la esfera de la imagen cinematográfica. La mujer del Stalker sabe de la presencia de un testigo y decide abrirle su corazón, expresión de mala novela decimonónica pero en este caso adecuada. Con su mirada y sus palabras interpela al espectador y crea un punto de intersección entre ambos mundos gracias al cual éstos se comunican, expandiéndose más allá de los límites que les son propios.
Además de la ganancia substancial, con la confesión de la mujer de ojos llorosos Tarkovski consigue que el espectador empatice con los personajes. Ya no se trata de desconocidos; uno de ellos le está explicando sus intimidades, un trato obsequiado por quienes se profesan afecto, con lo cual se activa la empatía, generando así un grado de amistad mutuo.
Con ese simple detalle el metraje anterior adquiere una nueva profundidad. Y todavía falta el canto al milagro de la siguiente y última escena.
El milagro aún es posible.

domingo, 1 de mayo de 2011

Lagrimas en la cinemateca (3), Diarios, de David Perlov

Escena 3
Diarios, de David Perlov.

Interior. Apartamento en un piso alto de un rascacielos. Horizonte marino. Mañana de sabbat.



Yael, la hija de David Perlov, llora ante la cámara. Le explica a ella, es decir, al posible público de los diarios, sus cuitas amorosas reales, situación en la que el único elemento ficticio puede venir impuesto por el dispositivo y la consiguiente sobreactuación del modelo. Ahora bien, ¿no son los ojos ajenos una especie de cámara que se interpone entre la experiencia real y contarla posteriormente? Yael Perlov confiesa al ojo del objetivo lo que considera una traición amorosa, y ese instante que moriría en su naturaleza efímera queda registrado para siempre, o al menos para la eternidad del medio cinematográfico, es decir, mientras se sigan copiando los Diarios de su padre David Perlov.
Se transforma el destino de la vivencia, en principio vaporosa hasta disolverse en el aire, es decir, el propio de las experiencias vitales, para pasar a ser una secuencia en una película, con la posibilidad existente de replicarse a sí misma hasta el infinito: el humo se convierte en roca. Lo que en origen fue un instante adolescente como tantos otros, banal pese a la naturaleza tan dramática con que se vive, se transmuta gracias al dispositivo en una secuencia eterna, más fijada que si se hubiera esculpido en mármol. ¿Qué sentirá la madura Yael, incluso la anciana Yael, cuando vea su avatar juvenil llorando por un olvidado amor? La que ya no es viendo lo que la cámara indica que fue pero que ella ni vivió así ni aún menos lo recuerda de esa manera. Si es que lo recuerda. Quizá sienta la extrañeza inquietante de quien no reconoce su propio rostro.
Además, por lo que tiene el medio cinematográfico de proyección de la mente del espectador, ya sea en la variante documental o en la de ficción, Yael pasa a ser un prototipo en el teatrillo de la pantalla que representa a todos los jóvenes sufridores sentimentales. Yael sufrió por ella misma un dolor pasajero, pero su imagen está condenada a representarlo eternamente a aquel espectador que mire los Diarios. Tal vez este espectador futuro asocie a Yael Perlov con los amores desdichados de la adolescencia.
La imagen de Yael llora desconsolada su amor frustrado para toda la eternidad. La magia del cine puede resultar terrible.